Ocho apellidos catalanes

Només l’èxit d’Ocho apellidos vascos justifica la seva seqüela, que denota en tot moment la condició d’artefacte forçat i executat amb desgana. No se salva ni com a actualització de les comèdies clàssiques, ni com a farsa al voltant dels tòpics catalans. La mediocritat de Martínez Lázaro es fa evident en el primer cas. El director és incapaç fins i tot d’armar amb una mica de ritme la típica escena de vodevil amb portes que s’obren i es tanquen. I pel que fa a la paròdia catalana, es nota que els guionistes no s’hi acaben de trobar i es limiten a quatre tòpics suats (el hipster, la iaia que la Sardà interpreta amb el pilot automàtic), sense arribar a tocar os. I no hi ha res pitjor que una comèdia sense puta gràcia.