Ojalá estuviera aquí

Zach Braff es nega a créixer. Les seves pel·lícules (com a director i també com a actor), giren sempre entorn de la immaduresa en l'edat adulta. El pitjor és que tampoc demostra progressar en la seva carrera com a realitzador, mai acaba de confirmar si de debò el seu univers val la pena, sobretot si tenim en compte aquesta segona pel·lícula, Ojalá estuviera aquí, en la qual torna a desplegar tota la bateria de tòpics que semblen interessar-li: les preocupacions generacionals sobre la incapacitat d'assumir les responsabilitats, el qüestionament vital que suposa la pèrdua dels progenitors i un discurs sobre la impossibilitat de fer realitat els somnis. Braff, que es posa darrere i davant de la càmera, torna a exercir del seu propi alter ego en la funció, i el resultat no pot ser més pla i anodí, sense cap besllum de geni o gràcia, i amb un guió que sembla confondre els missatges profunds amb l'obvietat més insubstancial, convertint-se en molests i frustrats intents d'insuflar una mica de saviesa quotidiana i de grans veritats sobre l'amor, la mort, la paternitat i les frustracions a una pantalla que sofreix durant tot el metratge de fastig crònic.