Orígenes

Fa un parell d’anys, un jove director anomenat Mike Cahill debutava en la ficció –o, millor dit, ciència-ficció– amb una pel·lícula petita, imaginativa, melancòlica. Aquí es va titular 'Otra tierra' i jugava amb la possibilitat d’un planeta bessó del nostre, el descobriment del qual coincidia amb altres atzars. No obstant això, els que ja llavors van pensar que aquella humilitat aparent amagava un talent innat per la desmesura, pels grans temes, potser veuran confirmada l’opinió amb 'Orígenes', el darrer llarg de Cahill. En efecte, aquesta cinta ratifica que l’home en qüestió vol fer cinema d’idees, elaborar discursos, transmetre una manera de pensar. I el pitjor de tot és que aquesta ideologia es basa en un cert misticisme postmodern passat pel filtre d’una poètica estrepitosament new age que fa mal als ulls.

Ningú no discutirà que la primera part és poderosa, explica una història d’amor entre un biòleg i una noia misteriosa amb un punch molt particular, fins al punt que ens fa pensar que tot plegat és definible com una barreja entre les fantasies romàntiques de Sydney Pollack i les faules de M. Night Shyamalan. Però la segona meitat vol donar entitat teòrica a tot això i fins i tot prendre partit amb una sèrie de preguntes. Qui tindrà la raó? El noi, que creu cegament en la ciència? O la noia, que preferiria que moltes coses no tinguessin explicació? Cahill s’obsedeix a resoldre l’enigma i llavors tot es fa massa grandiloqüent: les imatges, les paraules, les estructures. I el sentit del detall i de la posada en escena del principi esdevé d’un gust pel missatge desmesurat i groller que a punt està d’enfonsar tot el conjunt. Sort que no ho acaba d’aconseguir.