Paddington

Hi ha trens que només passen una vegada a la vida. Michael Bond va publicar 'Un ós anomenat Paddington' l’any 1958, però fins ara no s’havia decidit a autoritzar-ne el salt a la gran pantalla. I, és de calaix, ha fet tard. Aquesta pel·lícula hauria tingut sentit a principis dels 60, com un d’aquells productes familiars que feien història, coetani als '101 dàlmates' de Disney, anterior a memorables moments de la televisió dels 80, embrió de personatges com Alf, aquell extraterrestre de pèl taronja i boca de senglar que anava a petar al garatge de la família Tanner, o de la nena androide d’'Un robot a casa'. Ara, en canvi, Paddington fa gust d’antic.

Val a dir que l’any 1975 se’n va fer una versió catòdica de 56 episodis, dirigida per Ivor Wood, amb la inconfusible veu de Michael Hordern, actor de Shakespeare, Pròsper a 'La tempesta', fent de narrador –aquests anglesos són la pera!–. Que, per tant, els llibres de Bond ja van tenir la seva oportunitat, elaborada amb cura britànica, en un temps en què Seth MacFarlane encara no havia engreixat les nostres expectatives. Ara, quan veiem un osset de peluix, esperem que sigui fan de Flash Gordon i fumi maria. Però Paddington és més de tirar-se la tarda a la banyera prenent tasses de te. Una llaminadura entranyable amb les quotes de sorpresa sota zero.

La dolenta és Nicole Kidman, una taxidermista que vol embalsamar el pobre Paddington i convertir-lo en una de les mòmies animals del Museu d’Història Natural, rèplica exacta de Glenn Close quan va fer de Cruella de Vil l’any 1996, en una altra història de pells. I les escenes d’acció i persecució, per la seva banda, estan entre els policies de Pippi Langstrump i els lladres de 'Sol a casa'. Però no ens enganyem: Paddington no és conscient de tot això. No hi ha voluntat paròdica, ni recambra de cap tipus. Fa l’efecte que Paul King es creu de debò que és el primer home que trepitja el pol. Però la sopa d’all es va inventar fa temps. I Michael Bond ha trigat massa a sortir del cau.