Phoenix

La Nelly surt d’un camp de concentració amb el rostre completament desfigurat i cobert de benes; una figura tan inassumible i interrogativa com les de L’home invisible, Los ojos sin rostro i Un hombre sin pasado. Els cirurgians li donen diverses opcions per reconstruir una nova cara, però la Nelly prefereix recuperar les seves faccions originals, convertir-se en una versió d’ella mateixa; una reminiscència que ni tan sols el seu marit, que la va trair i la creu morta, aconsegueix reconèixer. Amb aquest plantejament (heretat d’un llibre d’Hubert Monteilhet) queda clar que Phoenix vol ser una revisió de Vertigen, però Christian Petzold substitueix la cascada de suggeriments hitchcockians per una veu baixa retòrica i escassament creïble. Una introspecció artificiosa que a estones peca d’academicista.