¡Qué extraño llamarse Federico!

A hores d’ara, què ens poden descobrir d’un cineasta que ha aconseguit adjectivar el seu cognom, guanyar cinc Òscars, una Palma d’Or i omplir folis i folis de tesis, assajos laudatoris i diatribes? Només algú que va conèixer Fellini abans de l’èxit clamorós, en l’època de dibuixant satíric, i el va acompanyar celebrant el carpe diem durant més de quatre dècades, pot tocar-nos la fibra amb anècdotes i ocurrències que il·luminin allò de la seva obra que tenia a veure amb la seva vida. A 'Qué extraño llamarse Federico', Ettore Scola evita l’anàlisi cronològica per endinsar-nos en una càlida evocació dels dies compartits. I, malgrat que les dramatitzacions d’aquests records semblin haver-se escapat d’un àlbum de fotos envellit prematurament, la sinceritat del conjunt –sobretot la crònica de les nits romanes a l’estil de 'La dolce vita'– sap commoure.