Seguridad no garantizada

Exceptuant ‘Los asesinos de la luna de miel’, els anuncis de contactes encara no han servit per parir cap obra mestra digna de menció. Potser perquè són carn de comèdia romàntica, un gènere al qual li costa aixecar-se amb el peu esquerre i deixar-nos bocabadats. S’ha d’agrair, doncs, que Derek Connolly, exbecari del ‘Saturday night live’, es fixés en una petició d’auxili que es va convertir en fenomen viral gràcies a la seva natural, ingènua excentricitat. ‘Seguridad no garantizada’ es pregunta qui és capaç de publicar un anunci seriós demanant parella per emprendre un viatge en el temps. La resposta òbvia seria un boig. La menys òbvia, un cor solitari.

El principal interès del film és que, durant bona part del metratge, no saps per on anirà. I mentrestant aconsegueix que dues persones traumatitzades s’enamorin (una versió de ‘La part positiva de les coses’ en clau ciència-ficció lo-fi?), que la seva improbable història d’amor sembli autèntica i que, en un rampell melancòlic, el que semblava el dolent –el periodista cínic i masclista que s’emporta dos becaris per investigar qui és aquest H.G. Wells de pa sucat amb oli– també demostri que té una ferida del passat per curar. Això sí, la filiació amb la poètica del ‘mumblecore’ –el protagonista és Mark Duplass, un dels líders més visibles d’aquest moviment indie– ens fa esperar una pel·lícula més crua, amb menys correcció televisiva en les seves formes, i el gir final és discutible, perquè no acabes de saber si vol adaptar-se a la dictadura del happy end o si vol deixar amb dos pams de nas tots els que creien que el debutant Colin Trevorrow s’atreviria a volar sense cinturó de seguretat.