Silencio

El títol de la darrera pel·lícula de Scorsese sembla la prova irrefutable d’un buit, d’una negació, però també una petició de respecte, una pregària imperativa, minimalista en el seu sentit de l’èpica. 'Silencio' comença com una versió religiosa d’'El cor de les tenebres' per acabar sent la crònica d’un martirologi corprenedor i sagnant, que no només demostra que els camins de la intolerància són inexpugnables sinó que l’autèntica fe mai no llença la tovallola. La crueltat de les seves imatges ens podria fer pensar que aquesta és una història de bons (els frares portuguesos) i dolents (els japonesos que persegueixen la propagació del catolicisme a finals dels segle XVII), però l’austeritat espartana de la posada en escena de Scorsese, el seu rigor ascètic i sense concessions, ens fan creure en el poder del cinema per abraçar la trascendència, per molt mal que ens faci el que veiem.