[title]
¿Una pel·lícula de vampirs on mai s’anomena la paraula vampir? No és el mite desmitificat, sinó reconstruït a la mida de la sensibilitat lacònica de Jim Jarmusch, que juga amb els gèneres com un nen que crema formigues per veure què passa, per comprovar si el fum serà negre o sentirà crits. Ho va fer amb el western a 'Dead man', amb el polar melvillià a 'Ghost dog' i hi torna a 'Sólo los amantes sobreviven', tenyint d’existencialisme arquetips i cànons estètics.
En contra dels vampirs de 'best-seller', Jarmusch s’enfronta a l’operació de desmaquillatge del mite reivindicant el seu immobilisme 'vintage', celebrant el seu codi d’honor desencisat i romàntic, arrufant el nas quan algú s’atreveix a posar en dubte la qualitat de la seva col·lecció de vinils i primeres edicions de tapa dura i polsegosa. Adam i Eva (que així es diuen els vampirs en qüestió, Swinton i Hiddleston, conscients del seu estatus 'cool') s’estimen des de l’inici dels temps. L’amor és commovedor, i les seves elegants passejades en cotxe per la degradada perifèria de Detroit identifiquen la seva mirada amb la d’un Jarmusch que, sospitem, està convençut que els vells rockers mai no moren.
Sembla que, a 60 anys, l’autor de 'Sota el pes de la llei' idealitza la bombolla elitista en què sobreviuen els seus àlter ego, com si es mirés amb condescendència paternalista les noves generacions, que no tenen ni principis ni valors morals. Si no fos perquè el seu cine segueix sent bell i noble, un bon model d’integritat artística, diríem que Jarmusch ha signat la seva primera pel·lícula reaccionària.