[title]
L’explosió colorista de 'Spring breakers' sembla quedar a anys llum del naturalisme ronyós de 'Gummo' (1997), aquell retrat d’un poble del mitjà oest amb què Harmony Korine va debutar rere la càmera. En el seu primer film, destiŀlava una estranya poètica, entre l’hiperrealisme brut i un hipnòtic onirisme, a partir del 'white trash' que habita entre les ruïnes del somni nord-americà. I, a priori, poc tenen a veure les quatre postadolescents sorgides de la factoria Disney que es passegen en biquini per tot el metratge de 'Spring breakers' amb aquells personatges que semblaven escapats d’una foto de Diane Arbus o d’una pel·lícula de Tod Browning.
Malgrat les aparences, a 'Spring breakers' conflueixen els interessos habituals de Korine: els usos i costums d’una joventut que es mou en un univers amb regles pròpies (les vacances de primavera com a refugi de les rutines marcades pels adults), els referents de la cultura pop (aquí Britney Spears catalitza emocions), l’entroncament amb certa modernitat cinematogràfica i l’interès per la naturalesa de la imatge fílmica. Com a la resta de la seva filmografia, el relat és mínim: quatre amigues se les enginyen per apuntar-se a un viatge de vacances (després de cometre un atracament amb passamuntanyes roses i armes de joguina), una mena d’itinerari a la recerca d’una felicitat que s’articula a través de l’imaginari de l’MTV: des de les festes hedonistes estil 'Jersey Shore' fins al pas al cantó més salvatge de la vida que encarnen els mafiosos 'gangsta'.
El que va ser l’'enfant terrible' del cinema independent nord-americà no pretén subvertir aquesta estètica. Tracta les seves protagonistes 'pink trash' amb la mateixa tendresa que els 'freaks' de 'Gummo'. Més aviat emprèn un camí invers al del darrer Terrence Malick, que en el seu esforç d’assolir una transcendència cinematogràfica desemboca, de forma inconscientment, en l’estètica publicitària. Korine parteix deliberadament de cert audiovisual propi del segle XXI i l’usa per traçar l’itinerari mític de les seves protagonistes. Això és la celebració d’aquesta felicitat líquida i flotant pròpia de la nostra era.