[title]
No crec que el concepte ‘Doraemon’ pugui aguantar un format de llarga durada. Si, després de tres generacions, els nens d’avui encara s’amorren a la tele cada cop que el fan al Club Super3 és, precisament, per l’atractiu del previsible, per la força de la repetició. Per veure en Nobita plorant en dues cascades simètriques, les calces de la Shizuka cada vegada que se li aixequen les faldilles i en Gegant cantant com un borinot amb perruca de pop star nipona dels 90. Pel casquet volador, la porta màgica i tota la maquinària futurible que el gat còsmic, com Mary Poppins, es va traient del fons de la butxaca. A qui l’interessa trobar un estudi d’intensitat emocional d’hora i mitja en el que, per definició, és bidimensional? Quina profunditat poden donar uns personatges que són i han estat sempre més plans que un filet de llenguado?