Stoker

És motiu de celebració que un cineasta tan heterodox com Park Chan-wook hagi pogut conservar la seva personalitat en la seva primera aventura nord-americana. 'Stoker' és tan extraterrestre, tan fora de la norma, que sorprèn que, en temps tan aŀlèrgics a la singularitat, algú s’atrevís a donar el vistiplau a aquesta faula gòtica, que de vegades sembla un 'remake' de 'La sombra de una duda' imaginat per Angela Carter i que, en realitat, no és més que un malaltís spin off de la trilogia de la venjança que va fer famós el seu autor, en especial d’'Old boy'.

Stoker reinventa la fascinació que Teresa Wright sentia pel seu seductor oncle, interpretat per Joseph Cotten, al film de Hitchcock posant en evidència el seu subtext sexual. A 'La sombra de una duda' ambdós personatges es deien Charlie, com si fossin les dues cares d’una sola moneda. A 'Stoker' Chan-wook porta a l’extrem aquesta fascinació especular posant en joc un tercer personatge amb el desig inflamat –una mare que sembla madrastra de conte dels Grimm– que fa que la història resulti més pertorbadora.

Si la direcció de Chan-wook, bellament estilitzada, pot semblar en excés decorativa –malgrat algunes transicions més que brillants: la cabellera pentinada convertint-se en mar de gespa– és perquè els components d’aquest triangle amorós són com maniquins decadentistes, figures de cera esperant despertar d’un malson de disseny. Així els interpreten uns magnífics Matthew Goode i Nicole Kidman, i sobretot una inspiradíssima Mia Wasikowska, que sembla dibuixada pel mateix Egon Schiele, virginal vídua negra de la qual se’ns explica el seu traumàtic pas de l’adolescència a l’edat adulta, marcat per un reprimit complex d’Electra i per un aspecte d’allò més semblant a la Carrie que interpretava Sissy Spacek al film de Brian de Palma.

En el seu deliri un punt trampós, el darrer terç de 'Stoker' sembla concebut pel director d’'En nombre de Caín', i té més d’un punt de contacte amb el retorçat desenllaç d’'Old boy'. La diferència més substancial és que, en aquest cas, Park Chan-wook substitueix l’incest per la transferència, i acaba fent un estudi cruel i neobarroc del costat fosc del desig femení.