Sully

A Clint Eastwood li agrada anar directe al gra. Les primeres imatges de 'Sully' són segons de pura suor freda, que t’obliguen a clavar els ulls a la pantalla sense concessions. Des de la cabina d’un jet de US Airways, Chesley ‘Sully’ Sullenberg (interpretat per Tom Hanks, que insisteix a convertir-se en el James Stewart de la seva generació) veu com el motor de la nau s’encén i les flames van foradant els núvols. A l’horitzó, les antenes de Manhattan. En aquests instants de pànic truca a la seva dona per dir-li que l’estima, mentre l’avió va directe a Nova York. Per descomptat que no matarem l’heroi tan d’hora. Aviat sabrem que això no és més que un malson traumàtic. L’home en qüestió acaba de salvar els 155 passatgers d’un vol que estava a punt d’estavellar-se amb un aterratge d’emergència espectacular al riu Hudson i, després de la proesa, se n’ha anat l’hotel a dormir una mica. Però Eastwood utilitza la descàrrega d’adrenalina per arrambar-nos contra la paret. Ja fa temps que aquesta és la seva estratègia. El podran acusar de buscar l’impacte en les emocions primàries, més fins i tot que qualsevol cineasta mediocre que faci de la trampa el seu escut. Eastwood no demana perdó. I aquí esprem encara més aquella imatge del gran patriota que tant va sobredimensionar en la seqüència dels crèdits finals d’'El franctirador', amb les fotografies de l’enterrament del veterà de guerra, cobert de barres i estrelles.