[title]
Rod Serling, el genial creador de la televisiva 'The twilight zone', tenia unes peculiars idees sobre la ficció fantàstica. “És prerrogativa de l’home, i de la dona, crear el seu infern particular i privat”, deia. I per què citem aquí aquest brillant escriptor i productor?, us demanareu... La resposta és que, en veure La noche de las bestias, escrita i dirigida per James DeMonaco, ens assalta el record de Serling. La idea argumental que vertebra aquest thriller de terror futurista és digna de la sèrie: als EUA de l’any 2022 gairebé no hi ha delinqüència, però un cop a l’any, i durant 12 hores, s’autoritzen tots els delictes. Això permet als rics assassinar els “membres no productius de la societat”, però també a qualsevol persona gaudir de la violència en estat pur, sense restriccions morals o legals. La família protagonista, els Sandin, viu en una luxosa casa fortificada, metàfora del seu estatus de nou-rics i de la seva insensibilitat materialista, que els fa sentir sans i estalvis... Fins que l’Infern truca a la porta.
A partir d’aquí, 'La noche de las bestias' esdevé un angoixant film d’horror realista: l’únic monstre és la ferocitat reprimida de la societat benestant, lliure de cadenes. La violència és dura, contundent, representada sense efectismes ni dosis innecessàries de gore, només amb l’ajuda d’una atmosfera tan malaltissa com densa. I, sobretot, crida l’atenció el rerefons amoral de l’acció, per més que el assaltants creguin que estan fent un bé a la societat. Així, 'La noche de las bestias' construeix un pamflet polític de primer ordre, de pinzellades tan gruixudes com efectives, decidit a denunciar les obscures maniobres socioculturals de les classes dirigents per fer, literalment, el que els roti, sense donar explicacions a ningú.
James DeMonaco mostra un relaxat domini del llenguatge cinematogràfic que sorprèn. Sap treure partit al decorat únic de la casa dels Sandin, on la idea de l’hui -clos subratlla la fragilitat dels residents i la brutalitat del agressors. El muntatge és precís, net, atent a l’acció física, a les mirades fora de camp, amb plans- contraplans esfereïdors. En resum, un bon exemple d’excel·lent cinema de gènere.