Un dia perfecte

T’agradin més o menys, és innegable que les pel·lícules de Fernando León de Aranoa són mecanismes de rellotgeria dissenyats per un guionista fidel als seus manuals de capçalera, on la paraula ‘planting’ i l’obsessió per quadrar el cercle dels tres actes ocupen un lloc destacat. Així doncs, més enllà de les seves preocupacions pel cinema social, a “Un día perfecto”, la primera incursió en aigües internacionals d’Aranoa, no hi ha moment o línia de diàleg que sigui casual o espontània. El problema no és tant la seva fredor programàtica com que aquest western d’aspiracions hawksianes ambientat al final de la guerra civil de l’antiga Iugoslàvia mai no aconsegueix la intensitat dramàtica que persegueix. La seva correcció política no ens diu res nou ni sobre el paper de les ONG en situacions de conflicte ni de la hipocresia paternalista de les forces de pau.