'Weekend', una història vertadera

Aquesta pel·lícula és molt més que una aventura gai. Andrew Haigh diu a Martyn Pedler que les comèdies romàntiques ens han estafat a tots

0

Comments

Add +


D'alguna manera, aquí tots s'estrenen. Tom Cullen havia fet d'home màquina en un dels episodis de Black mirror, però a la gran pantalla encara no se l'havia fet brillar. El seu partenaire, Chris New, també era un actoràs en potència que esperava la seva oportunitat d'or. Gràcies a Andrew Haigh, director novell, les carreres d'aquests dos nanos s'han disparat com coets. Weekend ha estat tot un fenomen.

I semblava que només seria un producte de festivals.
Jo estic més sorprès que ningú. He anat seguint la pel·lícula per llocs recòndits d'Iowa, ciutats molt petites de Tennessee i altres llocs de la feréstega Amèrica on no em podia ni imaginar que s'estrenaria. Mentre escrivia el guió em deia a mi mateix que el sector heterosexual no l'aniria a veure... i encara em preocupava més pensar que avui dia a ningú li interessa veure una pel·lícula realista i sincera. M'equivocava. Hauria d'aprendre a tancar la boca quan no sé de què parlo.

Groucho Marx deia que el secret de la vida és l'honestedat. Com ho veus?
Ho subscric. Volia que els sentiments s'expressessin de la manera més honesta possible. Cada decisió anava encarada a això: l'escriptura, la posició de càmera, el fet que no utilitzéssim extres, sinó gent del carrer, o el fet que rodéssim les seqüències en ordre. Això que sembla tan insignificant ens ha permès construir la pel·lícula.

Quan vas decidir rodar un film sobre dues persones que només parlen i parlen?
És divertit, oi? Als anys 60 i 70 es feien moltes pel·lícules així: gent que seia i xerrava. Ara ja no, amb poderoses excepcions com Abans de l'alba. A les escoles de cinema t'ensenyen a fer callar els personatges, a rodar escenes boniques i curtes. Per a mi era frustrant, i absurd. Jo estic envoltat de persones que parlen com si els donessin corda.

Et va costar que la gent confiés en el guió, oi?
La veritat és que la majoria de persones que vam pensar que hi voldrien invertir el van rebutjar de seguida. I això, ara, em fa molt feliç. Puc tornar a picar a les seves portes i dir: "mireu, nois, ho he aconseguit!".

¿En cap moment no et van venir ganes de fer alguna cosa radical, com ara que els personatges es peguessin?
M'agrada la baixa tensió. Només pensar a trobar-me en una situació límit ja m'agafa por. Per naturalesa tendeixo a abaixar el volum dels problemes, a treure gruix melodramàtic. Però és cert que quan explicava de què anava la meva pel·lícula, sempre em trobava cares de "oh, Déu meu, quin avorriment". I m'havia de controlar per no replicar.

Weekend ens ensenya que parlar de sexe pot ser més íntim que practicar-lo.
D'entrada no volia escenes explícites. Era important que quan fos el moment de veure'ls fent l'amor ja estiguéssim implicats en la seva història, que ens preocupéssim per la seva felicitat. No volia caure en actituds de voyeur. I, a més, d'aquesta manera el públic hetero no s'espanta.

Què és Weekend, una comèdia romàntica o una tragèdia?
A mi em sembla que, per sobre de tot, és un drama de personatges, però com que els protagonistes s'enamoren a ulls de gairebé tothom és un film romàntic. A mi no m'agrada usar termes tan estrictes.

No pots resistir colar-hi un gag de Notting Hill. Per què?
La nostra visió romàntica del món ve del cinema. I el que resulta estrany és que gairebé cap d'aquestes pel·lícules té una gota de versemblança. Per això hi ha tanta gent decebuda.

Dona'm un exemple de pel·lícula romàntica realista.
Oh, que difícil! Potser Harold i Maude. Sí, aquesta és bona.

La crítica de Time Out

Weekend

  • Valoració: 3/5
  • Recomanat

Russell i Glen es coneixen un divendres a un club. Passen la nit junts, i allò que semblava un affaire casual es converteix en alguna cosa més profunda. L’atracció els duu a tornar a quedar, a retrobar-se un cop i un altre. El naixement de l’amor? Podria ser, però hi ha un problema: el diumenge, Glen marxarà a viure als Estats Units. Situant el relat a la línia de la història d’amor fugaç, i a partir de seqüències construïdes amb preses llargues, Andrew Haigh treballa la materialitat d’un període de temps aparentment insignificant però capaç de deixar una empremta indeleble. L’èxit del film no seria possible, però, sense uns actors entregats a aquest procés de descobriment de l’altre, i d’un mateix. D’aparença lleu i transparent, la pell de 'Weekend' conté l’educació sentimental del cinema britànic (de Reisz a Merchant-Ivory, i amb una enverinada picada d’ullet a 'Notting Hill'), i mereix que la considerem com alguna cosa més que la versió gai d’'Abans de l’alba'.


Els usuaris diuen