[title]
A qui diríeu que es refereix el ‘Jo’ del títol? És un pronom que a la manera de Flaubert identifica Ken Loach amb un fuster de 59 anys, bon samarità que, immers en els laberints de la burocràcia d’una Anglaterra abocada al Brexit, mai no llançarà la tovallola? O és la singularització de tots nosaltres, espectadors amb consciència social, solidaris a distància?
Res no ha canviat en el mètode Loach, exceptuant que l’astuta creació d’un màrtir obert al sacrifici ens fa més vulnerables a deixar-nos manipular.
El retrat de la implacable maquinària de la seguretat social britànica, regulada per funcionaris sense cor, sembla propi d’un reportatge televisiu de càmera oculta. Els bons, esclar, són els obrers, herois en una obra de teatre de l’absurd orquestrada pel govern. Això sí, és impossible no estar d’acord amb les crítiques a un sistema tòxic, perquè la pel·lícula, que és una barreja perfecta entre docudrama neorealista i exploitation de tot a cent, està concebuda perquè el públic que no vol que li diguin el que ha de pensar tocant-li la fibra sensible acabi creient que és de dretes.