Il prigioniero + Suor Angelica

Recomanat
© Javier del Real
Il prigioniero

No és gens fàcil trobar un espai escènic capaç de donar sentit teatral a dues òperes d'estètiques tan distants com 'Il prigioniero', de Luigi Dallapiccola, i 'Suor Angelica', de Giacomo Puccini. Lluís Pasqual el troba en la superba escenografia de Paco Azorín, una presó de barrots de ferro en cercles laberíntics que no deixa una altra sortida que la mort. Hi ha colpidors llaços temàtics en comú en aquestes òperes en un acte, unides en un programa doble que Pasqual va estrenar el 2012 al Teatro Real de Madrid, coproductor del muntatge, i que en el Liceu dirigeix musicalment Edmon Colomer.

Funciona molt bé la proposta teatral en Dallapiccola, militant en les files del dodecafonisme, amb una dimensió lírica molt personal i una tensió angoixant –les escenes de tortura fan pensar en Guantánamo–, però no tant en Puccini, de codis musicals i expressius molt diferents. Colomer mostra el rigor i la intensitat dramàtica de Dallapiccola, però la seva analítica direcció no troba en 'Suor Angelica' el ritme adequat. La resposta de l’orquestra i el cor és bona, però amb signes de fatiga.

Excel·lent Evgueni Nikitin, amb varietat de recursos, des del recitat fins al crit desesperat, per transmetre el calvari del presoner. També llueix amplis recursos Robert Brubaker en el doble paper de carceller i gran inquisidor; amb nervi dramàtic i potent veu Jeanne-Michèle Charbonnet en el paper de la mare del presoner.

Qui aconsegueix un gran èxit en el seu debut liceista és Maria Agresta, suor Angelica de commovedors accents i plenitud lírica. Sobrada de recursos vocals, però molt limitada com a actriu, Dolora Zajick, una Zia Principessa de colors foscos i accents implacables. La delicada veu d’Auxiliadora Toledano i el bon rendiment de Gemma Coma-Alabert, Marina Rodríguez-Cusí i Itxaro Mentxaka destaquen en un repartiment de veus femenines que va funcionar amb correcció.

LiveReviews|0
1 person listening