El títol enganya. 'Soltero a los 30' –monólogo acompanyat d'Andreu Casanova– no dissecciona ni estat civil ni generacional per fer humor corrosiu. L'espectacle es podria anomenar L'enfonsament del Titànic i funcionaria igual. El millor és oblidar-se del títol i riure del de sempre: les diferències entre homes i dones i la seva inesgotable font de tòpics. La batalla de sexes mai falla. Casanova l'explota amb la seva caça i captura de les parelles presents a la sala. Marcians i venusianes enfrontats en una conferència molt menys refinada que la teatralitzada per John Gray, pare de la "guerra de les galàxies" entre gèneres.
L'estil de Casanova és directe, amb un llenguatge i una actitud que li servirien per anar de birres amb Pepe Rubianes. Al mestre tampoc li importava que es notés que li feien gràcia les seves pròpies ocurrències. Si tens cert àngel, tampoc no li importa al públic, que l'accepta com un tret més de compadreig. Si aconsegueixes aquesta connexió també pots furgar en terrenys incòmodes sense que ningú en surti ferit. Potser alguna esgarrinxada, però res greu i sense baixes mencionables. Casanova –amb el suport de Rocío Gutiérrez– controla molt bé la situació i el mercat de personalitats que té davant. Si apareix un competidor graciós amb quatre 'zascas' verbals ho té dominat i jugant al seu favor.
Encara que l'espectacle és bastant ortodox dins del gènere 'club de la comèdia' hi ha un capítol que se surt de la norma: un moment 'L'hora del lector' que Casanova aprofita per esdevenir crític literari 'destroyer' del bestseller '50 ombres d'en Grey'.
