Berto Romero pertany a l’estirp de comediants que creuen que la millor defensa és un bon acte-atac: abans que em donin matraca ja em va pico jo, i amb el que sobri, repartiment. La combinació d’enginy i flagel·lació ha salvat més d’un d’arruïnar-se al divan del psicoanalista. El control del riure és una arma considerable en les mans adequades. En les de Romero són tan mortals com un cop de Bruce Lee.
Des del minut 1 –amb un vídeo que reconstrueix un mite biogràfic a l’estil del maleït Lenny Bruce– el show-man es col·loca en l’enganyosa posició del saltamartí. Pim, pam, pum. Bufetades verbals creuen l’escenari fins a aconseguir la catarsi –sí, Berto, n’has col·lat una de ben grossa– amb l’inevitable tribut humorístic al seu nas, el seu apèndix d’or. El moment també per demostrar que aquest espectacle (Berto Romero sigue con nosotros) està per sobre la mitjana dels habituals monòlegs d’humor. Romero cuida tots els detalls que acompanyen el seu àcid guió que passeja per l’habitual ruta de sexe i escatologia amb esbossos de crítica social.
Toca parlar a ritme de rap del seu nas, corba de la felicitat, i sobre la pantalla que senyoreja l’escenari es projecta un vídeo que ret homenatge a l’estètica dels anys 70 i 80. Sense complexos barreja el blanc i negre d’un anunci de colònia inspirat en el nu d’Yves Saint-Laurent i els colors àcids dels primers videoclips. Una sofisticació inesperada en aquest tipus d’espectacles que busquen l’efecte immediat.
