Però una pila de records ben buscats no passarien de ser una enginyosa llista de la compra si algú no els fes arribar al públic amb gràcia i ritme, dues de les qualitats que fan de 'Diario de un cuarentón' un espectacle d’humor en majúscules, senzill i efectiu. Andrés Torres, col·laborador del programa Aruscitys i responsable d’aquest viatge en el temps, domina les claus de la comèdia amb nota. Sap que per ficar-se a la butxaca un públic assedegat de records els ha de donar Tang fins a la sacietat, Nocilla de dos colors en la qual sempre sobra el blanc, que ningú vol, i els Chunguitos anant cap a la platja, quan als cotxes no hi havia límit de passatgers. I parlar d’aquell moment en què per fi sonava la lenta a la discoteca i s’obria la possibilitat de palpar carn i en els pitjors casos de quedar-se sol a la barra i demanar un gintònic d’aquells que només portaven ginebra i tònica.
Tot plegat és senzill com un entrepà triangular de paté La Piara o una televisió amb dos canals. El públic riu pels descosits i veu a l’escenari aquella espera d’interminables hores de digestió sota el para-sol abans de poder tornar a l’aigua.
Per sobre de la capacitat de fer riure, qui emociona té la feina feta. És el mateix que van fer els creadors d’'Aquellos maravillosos años' o de 'Cuéntame cómo pasó'. –Maria Junyent