Direcció: Franck Chartier. De la Cia. Peeping Tom. Creació i interpretació: Leo De Beul, Marie Gyselbrecht, Hun-Mok Jung, Simon Versnel, Maria Carolina Vieira, Yi-Chun Liu i Brandon Lagaert, amb la col·laboració d’Eurudike De Beul.
De Peeping Tom t'ho pots esperar tot. Els ho has de demanar tot. Ens ho van demostrar l'any passat al mateix festival Grec amb el pletòric '32 rue Vandenbranden', una explosió de creativitat. I ho han fet tantes altres vegades a Temporada Alta. Aquest 'Vader', tanmateix, queda curt. Perquè ens esperàvem més? Perquè les expectatives eren massa altes? La creació de Franck Chartier sobre la condició de pare només brilla quan s'acosta a la sordidesa, a les contradiccions, a la culpa, al surrealisme extrem o quan Yi-Chun Liu executa els solos plàstics i impossibles que són marca de la casa.
'Vader' ens situa en una residència d'avis, amb un iaio protagonista que és tractat com a impossible (com un nen) pel personal, i el seu fill. Se sent capaç, però no el deixen. No pot ni tocar el piano... Tenim un cabaret, associacions lliures i una cantant que desgrana 'Águas de março' amb un tempo lent, en una de les imatges més brillants de la peça: arrenca pletòrica, jove, i acaba encorbada en una cadira de rodes. 'O fim do caminho', que diu la cançó. La vida, sí.
Crec que 'Vader' parla més de la vellesa que no pas sobre què significa ser pare. És com si la dramatúrgia se'ls hagués anat de les mans. Tanmateix, estem parlant d'un gran espectacle, que a casa nostra ningú no seria capaç de crear. Tot sigui dit. Però, com deia, als genis els has de demanar que t'enlluernin. Sempre.
