Els espectacles que has de veure de la gent de teatre més prometedora
L'han qualificat de bailaor de flamenc cubista, de desconstructor del flamenc i de no ballar flamenc, entre moltes altres coses que no arriben a copsar la seva humil grandesa. Israel Galván ha trobat formes noves per acostar-se a l'essència vella del flamenc, i no vacil·la a endinsar-se en les seves recerques formals i temàtiques. A 'Lo real', ara en cartell, ens parla de l'extermini gitano durant l'Holocaust.
Es tracta d'una superproducció del Teatro Real de Madrid en complicitat amb el Mercat de les Flors, el Théâtre de la Ville de París i els festivals internacionals de flamenc d'Amsterdam, Ludwigsburg i Granada, un gran espectacle per donar veu als qui a penes han parlat de la seva història. "Quan el director del Théâtre de la Ville em va demanar que fes una peça nova, em va venir aquesta idea perquè em semblava imballable. No volia explicar el que ja és als arxius, sinó fer-ne una reconstrucció a la meva manera".
Ballar l'impossible és com explicar l'innarrable, un repte només per als més agosarats, i que tan sols uns pocs aconsegueixen. "M'hi vaig anar ficant i de vegades em pensava que no podria, però al final vaig trobar el que buscava: ballar feliç. Semblarà estrany, però 'Lo real' és l'obra en què sóc més feliç ballant, perquè per sobreviure a l'Holocaust calia tenir una ment positiva, ser feliç malgrat tot".
Durant la seva presentació a França el passat mes de febrer, una dia Galván es va acostar al campament de gitanos dels afores de París, a Ris-Orangis, i es va posar a ballar entre ells. "Estava envoltat de nens que no anaven a l'escola i aprenien dels seus pares el que podien, però amb alegria. Sempre s'han d'acceptar les circumstàncies amb alegria, això els gitanos ho tenen molt clar". El mig minut de vídeo que recull aquests instants (es troba al canal de YouTube d'AFP) és emocionant perquè, lluny d'una acció de màrqueting, veiem una trobada genuïna entre un artista de mare gitana que s'ha dedicat a analitzar el flamenc des de les escoles i els arxius, amb una gent exclosa dels centres de coneixement i poder, fins i tot els que s'han creat amb ells, com el flamenc mateix.
"El flamenc és un univers on hi cap de tot. Els estrangers cada cop hi aporten més, i és possible que d'aquí a 100 anys els japonesos siguin els guardians de la tradició flamenca, per què no? Però el gitano... té una veu, un moviment de mans... fins i tot si no balla, els seus gustos són especials. Els gitanos són com la sal al guisat que és el flamenc". Així, Israel Galván en seria la sal i el pebre junts, també una mica de bitxo.
El genocidi de gitanos durant l'Holocaust no fou reconegut fins a l'any 1982, i encara que els nombres exactes es desconeguin, es calcula que es van matar entre el 25 i el 50% de tots els gitanos europeus, uns 220.000 segons l'Enciclopèdia de l'Holocaust. El tema de la mort és recurrent en els espectacles d'Israel Galván, des de 'La metamorfosis' (2000), 'Arena' (2004) i també a 'El final de este estado de cosas' (2007). "Deu ser que em fa por morir. O potser és per la religió dels meus pares, testimonis de Jehovà, que sempre he sentit una ombra de mort damunt meu, l'Apocalipsi, l'Harmagedon... De petit jo no volia ballar, però quan vaig començar a fer-ho vaig poder superar les meves pors".
A banda de temors, també va superar les expectatives dels seus pares -bailaors i professors de flamenc- i de les de l'art amb una dignitat tranquil·la i sàvia que s'apodera del seu cos, aparentment normal fins que surt a escena.
Aquest és el primer cop que es fa acompanyar en escena per altres ballarins. “Jo veig el flamenc com una expressió individual i quan coreografies per a un altre de seguida es nota que no surt d’un mateix. Però per tractar el tema del genocidi gitano necessitava estar acompanyat i mostrar amor pel món”. I per què Isabel Bayón (Premio Nacional de Danza 2013) i Belén Maya? “Jo vaig aprendre molt del pare de la Belén, Mario Maya; és com la meva germana bessona, representa el meu costat femení. Tots dos ballem un estil un xic incòmode, mentre que la Isabel té un cantó humorístic i seductor que també volia per a la peça, fa que la gent marxi amb un somriure a la cara. A més, em servia per al personatge de Leni Riefenstahl, la ballarina i realitzadora cinematogràfica nazi que va protagonitzar una pel·lícula titulada 'Tiefland' (Terra baixa) on ballava envoltada de gitanos que li feien palmas, i que van acabar exterminats”.
El que continua com sempre en les seves peces és el cuidat acompanyament dramatúrgic, amb Pedro G. Romero com a director artístic –“m’ajuda a treballar en els arxius i m’obre les portes que poden servir-me, és com tenir un amic que llegeix molt i t’ho explica”– i Txiqui Berraondo com a directora escènica –“necessito els seus ulls crítics i purs, sense concessions; no es deixa portar per res, ni per la pell fina dels ballarins”–. Amb un equip així, és gairebé impossible de fallar. “Per mi, totes les persones que surten a l’escenari són igual d’importants, jo sóc un més entre ells, així és quan funcionen les coses”. En general, funcionen molt bé, els escenaris de tot el món cauen als seus peus. “A Alemanya, quan tocaven les palmes veia la cara de la gent que quasi plorava, i a França el silenci era total”. Però a Madrid hi va haver gent que s’ho va prendre d’una altra manera. “Al final, que et xiulin és un al·licient i els crits acaben formant part de la peça”.
Galván no busca la confrontació ni tampoc la novetat perquè sí. “Des del meu fons, busco que el cos em digui coses. Els passos nous vénen tots sols quan et canvia la ment i el cos, i això és el que busco. Amb cada peça em canvia el cos i la ment. Quan vaig fer 'El Apocalipsis' vaig sentir que m’havia sortit un sol al pit, a 'La curva' amb el nom està tot dit i a 'Lo real' m’he vist més sortir la sensualitat. Ballar et canvia, igual com ho fa la família o la societat”.
