Peeping Tom i els pares

El director anglès situa el clàssic d’Alfred Jarry en una llar burgesa per reflexionar sobre el nostre potencial violent Declan Donnellan és gairebé un director català. Estrena tant o més aquí que molts dels seus col·legues locals. Fins i tot, assegura mig en broma, nodescarta muntar una obra amb "actors espanyols" -començarà amb un workshop durant la seva estada i qui sap què pot passar-. Per ara, diu, en té prou amb les produccions que engega en anglès, rus i francès. Poca broma, tanmateix. Poca broma, també, amb l'Ubu Roi d'Alfred Jarry que ens porta el festival Grec, perquè ha decidit capgirar de cap a peus el clàssic del teatre de l'absurd. Sí, tindrem pare i mare Ubú maquinant mil falòrnies per assolir el poder de Polònia. Però el punt de vista no serà el seu, sinó el del fill de la parella, que contemplarà atònit el desgavell familiar. Donnellan ha pensat en alguna cosa així com el "terrorífic" dinar de Nadal, en una família embrancada "en una guerra sagnant". "Aquesta obra és un volcà", remarca l'anglès, que ens confessa ser un habitual de les depressions nadalenques. "N'hi ha que es deprimeixen per Nadal i n'hi ha que ho fan per Cap d'Any: jo sóc dels de Nadal", confessa. "A la gent li agrada llegir sobre els assassinats als diaris. I li agrada perquè pot agafar distància amb els fets, amb la gent que comet els assassinats i dir: 'jo no sóc com aquests'. I la gent pot creure que és bona, cosa que ja està bé, perquè ha triat no matar", reflexiona Donnellan. Això, no

La cartellera teatral i de dansa acostuma a oferir tantes actuacions interessants que és difícil decantar-se'n per alguna. Per això us hem preparat aquesta selecció amb les obres de teatre, dansa i comèdia més interessants que podreu trobar als teatres de Barcelona. Teatre Cels  El teatre de Wadji Mouawad no deixa mai indiferent, i en conseqüència provoca l’adhesió o el rebuig d’un discurs apocalíptic que furga sempre en la profunditat de l’ànima humana i a on es barregen la filosofia i la poesia amb la sang que brolla dels cossos. Tot i formar part d’una tetralogia, 'Cels' és un text un xic llunyà dels aplaudits 'Incendis' o 'Litoral', tant per l’anècdota teatral com per la densitat de la paraula de l’autor. El zoo de vidre 'El zoo de vidre' és una obra delicada i Josep Maria Pou la serveix amb absoluta fidelitat a l'original tot accentuant l’atmosfera d’irrealitat, malgrat tractar-se d’una obra realista. Míriam Iscla composa una Amanda de gran força que és debat entre el seus records i l’amor pels seus fills. Iscla té força i resulta convicent. New Order Els segrestos en to de comèdia acaben malament. Per fer riure els segrestadors han de ser maldestres, mal avinguts i molt amateurs. El llest sempre és el segrestat, capaç de donar-li la volta a la síndrome d'Estocolm. 'New Order' ho té tot per complir amb aquest retrat, fins i tot un autor (Sergi Pompermayer) especialitzat en el gènere. Doncs ens equivoquem. La gran ilusión La revolució de la màgia és aquí i el seu artífex

Ple de contradiccions de les que eixamplen els pensaments, el ‘Sun’ del coreògraf israelià, creat a Barcelona, ens il·lumina No parla del sol que crema al seu Jerusalem d'origen, ni del sol que és tan car de veure al seu Londres d'adopció. "És més aviat un sol interior", explica Hofesh Shechter. Però en tot cas d'una interioritat que no pot parar quieta. "El sol és un element de vida, positiu, necessari... Però que també té una cara perillosa, i com més el mires més mal et pot fer, fins i tot et podria arribar a matar". És la bellesa assassina que persegueix aquest creador. "També m'interessa el sol per l'ús que se n'ha fet relacionat amb el territori, en anglès es diu a place in the sun per referir-se a la recerca del confort. Per tant, és una paraula complexa, i amb moltes implicacions, per això m'agrada". Les contradiccions són un estat natural per aquest coreògraf, "creen tensions en el món i en l'art, és on trobem les emocions més fortes i portar-ho a escena pot ser visualment molt bonic". La bellesa assassina de Shechter mai no es queda en la superfície. "Jo visc a Anglaterra i tothom és molt amable, però en el fons d'aquesta amabilitat s'hi troben crims a gran escala que expliquen la raó que també es parli anglès als Estats Units, al Canadà o a Austràlia. Presentar aquest tipus de tensions com una dicotomia entre bons i dolents seria massa senzill i per això vaig sentir la necessitat de posar-ho sobre l'escenari". El que trobem damunt l'escenari de 'Sun' és cegador per