El director anglès situa el clàssic d’Alfred Jarry en una llar burgesa per reflexionar sobre el nostre potencial violent Declan Donnellan és gairebé un director català. Estrena tant o més aquí que molts dels seus col·legues locals. Fins i tot, assegura mig en broma, nodescarta muntar una obra amb "actors espanyols" -començarà amb un workshop durant la seva estada i qui sap què pot passar-. Per ara, diu, en té prou amb les produccions que engega en anglès, rus i francès. Poca broma, tanmateix. Poca broma, també, amb l'Ubu Roi d'Alfred Jarry que ens porta el festival Grec, perquè ha decidit capgirar de cap a peus el clàssic del teatre de l'absurd. Sí, tindrem pare i mare Ubú maquinant mil falòrnies per assolir el poder de Polònia. Però el punt de vista no serà el seu, sinó el del fill de la parella, que contemplarà atònit el desgavell familiar. Donnellan ha pensat en alguna cosa així com el "terrorífic" dinar de Nadal, en una família embrancada "en una guerra sagnant". "Aquesta obra és un volcà", remarca l'anglès, que ens confessa ser un habitual de les depressions nadalenques. "N'hi ha que es deprimeixen per Nadal i n'hi ha que ho fan per Cap d'Any: jo sóc dels de Nadal", confessa. "A la gent li agrada llegir sobre els assassinats als diaris. I li agrada perquè pot agafar distància amb els fets, amb la gent que comet els assassinats i dir: 'jo no sóc com aquests'. I la gent pot creure que és bona, cosa que ja està bé, perquè ha triat no matar", reflexiona Donnellan. Això, no
Fa uns quatre anys la companyia Peeping Tom, dirigida per Franck Chartier i Gabriela Carrizo, va fer un taller amb avis i en van quedar encantats. "Vam riure, plorar... Però el que més ens va impressionar van ser les lamentacions i els retrets que guardaven, i és el que hem volgut treballar a 'Vader'". Com a matèria primera, la figura del pare és un pou sense fons. "De partida no és una obra biogràfica, però hi acaben sortint coses que ens han marcat personalment".Inevitable.
'Vader' forma part d'una trilogia: Chartier ha dirigit aquesta peça; la seva dona en dirigirà la segona part, 'Moeder' ('mare'), i esperen que la seva filla que ara té 10 anys s'ocupi de plantejar la tercera, 'Kinderer' ('fills'). Quan només era un bebè, Uma Chartier ja actuava en una de les peces de la companyia, Le salon, bressolada pels seus pares mentre ballaven i es besaven -una de les imatges més boniques que ha donat mai la dansa contemporània-. "Són tres visions d'un mateix drama, però no ens sentim capaços d'entrar en la ment d'un adolescent".
En aquesta primera part ens mostren la vida d'un pare amb l'ombra de l'Alzheimer damunt seu, "que fa que a estones es perdi, que no sàpiga on és i que se senti satisfet perquè ha oblidat tot el que era lleig". I llavors entra la realitat: "La meva mare sempre va ser una persona molt patidora i nerviosa, i ara que té Alzheimer per fi la veig relaxada, s'emociona per petites coses i, de fet, la veig feliç".
Per a Chartier, "el tros més bonic de l'obra és el solo del Leo". Es refereix a Leo De Beul, un pintor de 66 anys que no havia trepitjat l'escena abans i que és l'estrella absoluta de l'obra. "En general ens atrau el virtuosisme i la novetat, però després de deu minuts de cossos perfectes jo m'avorreixo. És molt més interessant observar el contrast entre diferents edats i condicions físiques, perquè la vida és així. I la vellesa és bella, els cabells blancs, els cossos treballats...".
La peça acaba amb el fill del protagonista canviant-li els bolquers. "És una escena molt forta, em fa plorar cada cop que la veig. És com netejar tota la merda d'una vida... un símbol. Jo no crec que ho faci mai al meu pare, perquè vivim molt lluny, però m'agradaria".