Dansa aèria a Barcelona

“El primer cop que ho proves, veus que et demana força. També, però, te n’adones que necessites resistència perquè, a banda de pujar i baixar i fer una figura, necessites mantenir-te a dalt una estona i fer diferents moviments. Un cop ho tens... passem a un nivell més artístic: has de ballar i escoltar la música”. En Jorge Alcover, fundador i director d’Onair, ha fet de tot: estudis de dansa i comèdia musical però, també, s’ha format en acrobàcia aèria. I ha estat aquesta última la que s’ha convertit en el seu projecte de vida.

Ara, la dansa aèria té moltes formes: vertical amb arnès, teles, trapezi, cèrcol, en barra, amb corda... Nosaltres ens llancem a penjar-nos del cèrcol. Amb malles i sense sabates, seguim les indicacions del Dani: “Tranquil·la, jo mai havia fet res abans de descobrir la dansa aèria. Alguns vénen d’altres disciplines però molts comencem de zero”, “Tenim enginyers, cuiners, ballarins... però la majoria són amateurs. Vénen a fer dansa aèria com qui s’apunta a la del ventre”, afegeix Alcover. Per entrar en situació comencem amb un escalfament –aquest sí, a terra!-. Estirem braços, esquenes i cames i, després d’un parell de postures similars a les que es podrien fer en una classe de ioga, anem amb flexions i abdominals. Estem llestos! Pugem a la sala de dalt i ens esperen cinc cèrcols amb un matalàs cadascun a sota. Per nosaltres? El que queda més a prop del terra!

Per si els braços s’han refredat, ens agafem amb les mans al cèrcol i pugem i baixem unes quantes vegades. El següent pas és pujar-hi el cos, bé les cames: acabar penjats dels nostres genolls. Ho provem un cop, un altre, un més... “Hi ha gent que triga uns quants mesos a pujar sol”, ens diu el Dani mentre ens ajuda. Som a dalt i hem d’intentar incorporar ara el cos. La nostra força ha fet que el cercle no pari de girar -amb nosaltres penjades en ell- i per evitar marejos, en Dani, ens l’atura. Gràcies! Som sis a classe, tots principiants, amb només uns mesos de dansa aèria a la motxilla. “El primer dia... costa una mica, et fa mal tot... però, després, acabes per fer coses que ni et creies capaç de fer”, ens animen. Què notem? Que ens estan començant a sortir butllofes a les mans però... no deixarem que ens guanyin la partida. “El cos s’acostuma!” Seguim!

En Dani ens marca tres posicions i l’objectiu és aprendre cadascuna d’elles i, després, enllaçar-les, com en una petita coreografia. Primer la mitja lluna i, després, el lleó, que té un punt relaxant –ens hi podríem passar una bona estona penjades a l’aire!-. La darrera? El peuet. Totes ens porten a moure’ns per l’aire, a uns metres del matalàs, agafades i jugant amb el cèrcol. Segurament, des de fora, semblem vés a saber què però ens sentim com primeres espases del Cirque du Soleil. És físic, intens i, definitivament, ens demana força de braços –que de moment no tenim gaire desenvolupada- però, a la vegada, en certs moments ens relaxa i, en d’altres, ens fa pujar l’adrenalina. Les butllofes? Ja gairebé no les notem.

“En cada classe fem petites seqüències per aprendre les figures noves, repassar les que ja coneixem, a la vegada que guanyem fluïdesa i seguretat al cèrcol. Primer ensenyem les figures soles i, després, les unim. Ho treballem durant un mes, anem afegint passos i, així, cada 30 dies, acabem tenint una coreografia”, ens explica el Dani. Vaja, aprenen els moviments ballant i hi posen intenció.

Passada l’hora i mitja de classe, la meitat marxen i la resta... es queden. De fet, la quota mensual –a partir de 55 euros al mes- inclou la possibilitat de fer entrenaments lliures a l’espai i, alguns, miren d’aprofitar-ho i entrenen per un concurs intern que han posat en marxa des del centre. “A banda d’oferir esport, dansa, bon ambient... que això ja es dóna per fet, volem transmetre’ls tot l’ambient propi de la 'l’artisteo'. No els hi venem que vagin a actuar però s’ho troben. Els hi donem l’oportunitat d’actuar davant un públic en espectacles que tenen un format professional”, apunta Alcover.

Ara, els grans no són els únics que no toquen de peus a terra, des dels quatre anys, els més petits també poden triar la dansa aèria com a extraescolar amb un programa pensat per ells. “Tenim a nens i pares com a alumnes. La filosofia és acostar-ho a tothom. Com qualsevol esport, com millor sigui la teva condició física millor però no és necessari res en especial. Tot té el seu procés i si no estàs tan en forma serà més lent però no vol dir que no puguis venir. Trigaràs més a pujar-hi però, al final ho faràs”, conclou el Jorge.