A més a més, el SAT! ofereix un descompte de 2 euros per a tots els participants del concurs que no hagin aconseguit l’entrada doble. No et perdis l’oportunitat d’anar al teatre per només 8 euros!

Passada la muntanya, al final de la vall, es troba la granja de la mare Oca, una senyora  a qui li encanta explicar contes. Un dels que explica és el de les tres bruixes i el pot de vidre… un món ple de màgia que fascinarà als més petits!

Després d’una reeixida etapa al Poble Espanyol, els Saturgays han estrenat ubicació. La festa revelació de l’ambient dels últims mesos compta amb un potent equip encapçalat per l’empresari de l’oci Carlos Aparicio i un bon equip de relacions públiques bregats en mil i una batalles. Les sessions acostumen a ser temàtiques, una excusa com una altra per vestir (o desvestir) els seus gogós de romans, policies o àngels. Als plats, hi trobareu DJ com ara Rafha Madrid, Daniel Carrasco i Enrico Arghentini. Des que s’han traslladat també disposen d’una petita cambra fosca. I és que aquesta festa pretén ser una mica més calenta i menys fashion que la de la competència. En principi, es quedaran tot l’hivern a Ribelino’s. Quan el bon temps arribi, es traslladaran a una altra sala amb terrassa.

Des del 21 de gener, a l’oferta dels dissabtes gais a Barcelona, s’hi ha de sumar la sessió Bitch, a la renovada sala Opera 137. Els responsables de la proposta són dos veterans promotors de la nit gai barcelonina, Ivan-k i Roman, coneguts per les festes Devotion i Querelle. Tot i que oficialment el nom de Matinée no consta enlloc, hi ha involucrats molts dels col·laboradors habituals del súper grup d’oci. De fet, serà habitual veure per la sala alguns DJ del Circuit Festival com ara Phil Romano. Segons els responsables, la sessió neix amb ganes d’aportar varietat a l’oferta del cap de setmana i aposta per una ubicació molt més propera al Gaixample per a tots aquells mandrosos que no tinguin ganes de desplaçar-se massa. Si voleu estar al cas de les propostes de les dues festes, feu-vos-en fans a Facebook. Així us evitareu sorpreses.

Saturgays: Ribelino’s. Dissabtes, 24 h

Bitch: Opera 137. Dissabtes, 0.30 h

Casper
Capgirats
D’entre les 27 versions del gran nen Daniel Johnston que inclou el disc-homenatge Hola, com estàs?, la del Dimas Rodríguez (de La Banda Municipal del Polo Norte), Albert Girons (de LaSentina) i Jordi Nopca (exredactor de Time Out) és de les més reeixides. Acurada en la traducció al català i natural en la interpretació, te’ls imagines cantant-li a cau d’orella a Daniel abans de posar-lo a dormir. Un homenatge? No, un regal.

Rebel blues
Lëk Sèn
Aquest jove senegalès preserva la personalitat musical del seu país en una cançó capaç d’enamorar arreu. El punteig de guitarra és inequívocament africà, com també ho són el ritme i els cors femenins. Però ell afegeix al conjunt una contagiosa espurna que ja la va fer destacar dins el disc Burn, i que ara és la peça estrella de la compilació African beat del segell Putumayo.

Escolta totes les cançons de la setmana a la nostra llista a Spotify!

Percussió ibèrica, djembés i txalapartes
La inauguració de dijous anirà a càrrec de Coetus, orquestra de percussió ibèrica amb setze membres que dóna tot el protagonisme als instruments de percussió de la Península –sovint relegats al segon pla– en diàleg amb les veus. Van ser al festival fa quatre anys i ara presenten el segon àlbum, Entre tierras, que podran gravar i editar gràcies al micromecenatge.

Divendres serà el torn de les bótes. El músic napolità Enzo Avitabile acompanyarà la seva cançó italiana amb els Bottari, tretze músics que creen una base rítmica obsessiva i enèrgica a cop de picar contenidors de vi.

Dissabte, Koungbana Condé oferirà una classe magistral de música guineana. El director de l’Ensemble Nacional de Percussions de Guinea comptarà amb el grup de percussió i dansa Maden Wologuondy per recrear els ritmes tradicionals malinke, de l’oest de l’Àfrica, amb instruments com el djembé. I del sud al nord, Iñaki Plaza i Ion Garmendia demostraran (16 de febrer) per què s’han guanyat el títol de renovadors de la música tradicional basca, fent servir txalapartes manipulades amb vocació experimental.

El festival també programarà les propostes de Vanesa Muela, que proposa un viatge percutit i atàvic a la tradició de Castella i Lleó (divendres 10), el nou projecte del percussionista Roger Blàvia (dissabte 11), el trio de jazz entre afrocubà i flamenc que reuneix el bateria Horacio Hernández ‘El Negro’ amb el contrabaixista Javier Colina i el saxofonista José Luis Gutiérrez (17 de febrer), el conjunt de percussió de l’ESMUC (19 de febrer), o grups de dansa que converteixen els seus cossos en instruments de percussió, com la Camut Band amb el grup de música senegalesa Djilandiang (15 de febrer) i els flamencs Tap Olé (26 de febrer).

–Marta Salicrú

En motiu de la publicació de l’àlbum, recuperem el reportatge que va fer la Marta Salicrú sobre les sessions de gravació al Black Pepper Studio de Cornellà de Terri, publicat el juny de 2011 al número 171 de Time Out Barcelona.

Cornellà de Terri, paradís analògic
El GPS ens guia fins a una deserta Cornellà de Terri, una petita població a prop de Banyoles, en plena jornada de reflexió preelectoral. El Black Pepper Studio, però, bull d’activitat. Així és com han batejat els gironins The Pepper Pots l’estudi on graven des que hi van invertir per instal·lar-hi equipament analògic –un magnetòfon de 24 pistes, algun micro, un equalitzador– que els permetés enregistrar el seu soul old school en cinta, tal com es feia abans que en el món de la música s’implantés la tecnologia digital. L’entrada, però, ens recorda que, de fet, som als Estudis Ground, on han enregistrat des de Mazoni i Guillamino a Lax’n’Busto, passant per Ai Ai Ai, Arianna Puello i Obrint Pas.

Només entrar ens trobem Aya Sima i Marina Torres, dues de les tres veus de The Pepper Pots, prenent la fresca al jardí de l’estudi, esperant que els arribi el torn de gravar, i de seguida veiem Eli Paperboy Reed, passant-s’ho pipa tocant la bateria dins l’estudi, que té un gran finestral que l’iŀlumina amb llum natural. El jove soulman nord-americà és el motiu de la nostra visita. És a Catalunya per enregistrar algunes cançons amb The Pepper Pots, i no passa cada dia que un dels noms més populars de l’escena soul vintage internacional, aquell que vol recrear el soul de la dècada dels 60 sense concessions ni artístiques ni tècniques a la música contemporània, col·labori amb els representants amb més projecció d’aquesta escena de casa nostra.

El soulman repartidor de diaris
L’Eli no ha arribat encara a la trentena, mentre que els Pepper Pots la ronden. Ell va néixer en un poblet de Massachusetts, es va educar en la música negra amb la col·lecció de discos del seu pare, un crític musical, i es va foguejar com a intèrpret tocant el piano en una església baptista –tot i ser d’origen jueu– i cantant versions acompanyat de la guitarra en l’escena de clubs de Clarksdale, un poble de l’Amèrica negra, i de Boston. D’aquella època li ve el sobrenom Paperboy, per culpa de portar un barret que els companys d’escena trobaven propi d’un repartidor de diaris. Va debutar l’any 2004 amb un disc de versions, Sings Walkin’ & talkin’ & other smash hits!, però no va ser fins al segon disc, Roll with you (2008), el primer només amb material propi, que va començar a fer-se un nom. El 2010 va fer el salt a un gran segell discogràfic amb Come & get it, editat per Capitol Records, una de les marques d’EMI, i a Catalunya ja l’hem pogut veure força vegades des que es va estrenar a Barcelona amb un directe incendiari al Primavera Club 2008.

“Vaig sentir a parlar del grup per en Binky Griptite, que és amic meu i que toca a The Dap Kings”, explica Reed quan li preguntem com va conèixer el grup gironí. “Estava assabentat que ell estava mesclant el disc d’un grup espanyol que havia produït, em va posar el disc un dia que vam quedar, i sonava molt bé”. El disc en qüestió era Now! (2009), i va ser l’àlbum amb què The Pepper Pots, que fins aleshores havien editat dos discos de música jamaicana també old school –Swingin’ sixties (2005) i Shake it! (2007),– van fer un gir cap al soul i el girl group sound, amb grups del segell Motown com The Supremes i The Marvelettes com a referents. Now! el van enregistrar a Nova York amb Binky Griptite, membre de la banda titular del segell Daptone, un dels fars de l’escena soul amb ganxo, que té l’honor d’acompanyar la vibrant soulwoman Sharon Jones. Però per a Train to your lover (2011) els gironins van voler treballar a casa, motiu pel qual van fer dels Estudis Ground el Black Pepper Studio. Malgrat gravar a l’estudi gironí, The Pepper Pots no van prescindir de treballar amb gent interessant de fora, una constant de la seva carrera. I després de fitxar Bob Olhsson –enginyer de so del llegendari segell Motown– perquè els masteritzés Train to your lover, The Pepper Pots van trucar a la porta d’Eli Paperboy Reed.

Una aventura increïble
“Li vam explicar que estàvem muntant l’estudi aquí a Cornellà”, recorda Joan Vergés, bateria de The Pepper Pots, i un cop acabat “li vam proposar que ara que teníem l’estudi per què no venia uns dies a gravar amb nosaltres. Ell va dir que estaria molt bé, que en tenia moltes ganes, però que si volíem que vingués ens hauríem de posar en contacte amb la discogràfica. I, com sempre, amb morro, hi vam parlar, els va semblar bé i no van posar-hi cap impediment. Suposo que els va fer gràcia la combinació. Ni l’Eli s’ho creia”.

“Va sorgir la idea d’enregistrar algunes de les meves cançons favorites. I com podia negar-me a venir a Espanya a fer-ho?”, riu l’Eli. “Fem versions poc conegudes, no hi ha cap súper hit, és deep soul”, explica Vergés. “D’aquestes versions, n’hi ha algunes en què ell fa de solista, l’acompanya tota la banda i les noies fem els cors”, explica Adriana Prunell, veu, “i una és un duet en què l’Aya interactua amb ell com a solista i les altres dues fem cors”. El duet és de Fontella Bass i Bobby McClure, mentre que entre les altres cançons hi ha una versió de Lee Moses.

“No va ser difícil trobar un lloc comú”, diu Eli, tot i que admet que “ells tenen un so molt específic, i jo en tinc un altre, estem a banda i banda de l’espectre de la música soul”. “Crec que ells mai no han tocat abans aquestes cançons, així que estarà bé si puc ensenyar-los alguna cosa, a fer alguna cosa diferent”, afegeix Reed, que a banda de cantar i tocar la guitarra també produeix l’enregistrament de tot aquest material.

Productor exigent
Un cop seleccionades les cançons, The Pepper Pots van gravar maquetes i les van enviar a Reed, amb qui van anar intercanviant observacions a través del correu electrònic. “Però la feina més forta l’hem fet a l’estudi, quan ha vingut ell aquí, canviant les estructures i detalls de les cançons”, explica Joan Vergés. “El primer dia que vaig arribar-hi vaig reunir tota la banda a l’estudi i només vaig voler tocar”, explica el músic nord-americà. “No volia que fos una gravació exprés, i com podia saber com sonaríem tots junts? Era molt important reunir-se i escoltar-se, i així després ja sabia on érem i què érem capaços de fer junts”.

Com a productor, Reed és exigent. Mentre enregistren les veus de Don’t mess up a good thing, el duet que canta amb l’Aya –el fitxatge més recent de The Pepper Pots– no els deixa passar ni una, a les noies. A l’Adriana i la Marina els diu com han de fer –cantant en un agudíssim falset– els harmònics dels cors. Però tot i les correccions, des de la cabina sona genial.

Gravar les veus és l’última tasca que el supergrup Eli ‘Pepper Pot’ Reed té prevista abans d’anar a dinar. Serà el moment de relaxar-se una mica i de relacionar-se més enllà de la feina. “És un noi molt humil i no ha vingut amb cap mena d’aires. És molt proper i s’hi pot parlar superbé”, diu l’Adriana de l’Eli, però sobretot “s’hi treballa molt bé”. “Té les idees molt clares i sap què vol”, ens fa saber l’Adriana. “Quan canta i quan agafa la guitarra el paio es transforma, i transmet molt”, diu Vergés, qui assegura que l’Eli “s’ho creu tant que fa que tu t’ho creguis també. Només és una sensació, però és brutal”. Els compliments, però, van en les dues direccions. Per a Reed els gironins “tenen molt de mèrit, perquè és molt difícil aprendre i entendre un estil només a partir dels discos, sense tenir tota la cultura envoltant-te, de la qual en realitat ells estan molt lluny. Crec que han fet una molt bona feina, especialment les noies, cantant en aquest estil en un idioma que no és el seu, és força sorprenent”.

Un maxisingle “ben parit”
Què en faran, de les cançons? “No ho tenim clar”, reconeix Vergés. “Jo faria el més suïcida: treure-les com a singles”, apunta des d’un racó de l’estudi Quique Ramos, de Buen Ritmo, l’empresa barcelonina que s’encarrega del management del grup. “Jo també ho faria així”, admet Vergés, “però al segell ens tocaran la cresta! Nosaltres només faríem un EP, un maxisingle ben parit per als qui els agrada el vinil”, suport en què editen habitualment els discos, “però segur que des del management faran pressió perquè fem un llançament per a iTunes o en CD”. En facin el que en facin, The Pepper Pots es quedaran amb el que hagin après de l’experiència, que va culminar interpretant un parell de cançons en directe amb Reed a la Sala Apolo, com a part de la programació paraŀlela del San Miguel Primavera Sound. No està gens malament per a un grup català, amb els complexos que tenim de vegades aquí, que sovint pensem que sempre és millor el que es fa a fora. Però i ells, se senten orgullosos d’haver afegit Eli Paperboy Reed a la seva particular col·lecció de trofeus? “I tant”, diu convençuda l’Adriana. “Fa uns anys, no ho hauríem pensat pas, que estaríem aquí gravant amb l’Eli”. Ni que els mesclaria un disc un enginyer de so de Motown ni que serien la banda d’acompanyament de Maxine Brown, amb qui van tocar a l’agost al festival Euroyeyé de Gijón.

Cronològicament, la mostra arrenca amb unes delicioses aquareŀles de Marià Fortuny, repassa els mestres del modernisme com Casas i Rusiñol, Pichot o el primer Torres-Garcia, s’endinsa en postmodernistes com Nonell, Canals o Gimeno, segueix la trajectòria de noucentistes significats com Ismael Smith, Torné Esquius, Manolo Hugué o Marià Andreu, i aborda avantguardistes estructurals com Rafael Barradas i Julio González, sense oblidar ninotaires intemporals com Ricard Opisso.

Però també ens podem oblidar de les etiquetes estilístiques i descobrir la caŀligrafia d’un temps, d’un país agredolç que, a la rebotiga de l’imperi industrial, mantenia bosses de pobresa i marginació. La tristesa intemporal del temps que passa i fins i tot una curiosa anàlisi del paper de la dona com a personificació, idealització i fins i tot objectualització del desempar. Perquè més enllà de les modes indumentàries, capiŀlars o de les classificacions classistes, la dona és la gran protagonista d’aquesta exposició. I la dona apareix, gairebé sempre, amb un posat trist, pensarós, fràgil.
A la Catalunya daurada no hi havia indústria cultural. Com a molt, el Liceu. Les retallades venien de fàbrica, i l’artista que no naixia amb fortuna –casos de Casas i Rusiñol– ho tenia molt cru. És el que, amb certa gràcia displicent, anomenem vida bohèmia. Gairebé el total dels artistes exposats va anar a París, alguns hi van triomfar i d’altres simplement van aprendre, no tan sols a perfeccionar el seu art, ans a sobreviure. Tots van patir gana i privacions. Aquí, el burgès català no comprava gaire art i casos com el de Nonell, que va guanyar la fama gairebé a les portes de la mort a causa d’una sífilis mal curada, eren moneda corrent. Cal no oblidar-ho.–Ricard Mas

Un professor de secundària amb l’habilitat (o, més ben dit, la tràgica condemna) de poder veure fantasmes arriba a un institut on cinc nois, que van morir cremats en un incendi vint anys enrere, han quedat atrapats. Resulta fàcil imaginar la resta: un catàleg d’acudits més o menys afortunats, bones dosis de sentimentalisme, un clímax de comunió musicat i alguns gags que, sense por del ridícul, aconsegueixen despertar algun somriure i donar cert caràcter propi a la pel·lícula. –Violeta Kovacsics