La Villarroel. Fins a l’1 d’agost

Fotos sense prejudicis
Aquest és el moment en què la fotografia s’allibera dels prejudicis que la feien ser la germana bastarda de la pintura. Fins llavors considerada més una tècnica científica (simple reproductora de la realitat) que una pràctica artística, és a dir, que no podia ser art perquè no hi havia en ella el gest de cap artista, a partir dels anys vint s’independitza i comença a experimentar amb els seus propis mitjans: contrastos lumínics, punts de vista innovadors (picats, contrapicats, grans angulars, zooms…), fotomuntatges, combinacions amb textos i proves amb el negatiu (ratllats, solaritzacions, sobreimpressions…), etcètera.
Segura de la seva autonomia i per això més atrevida que mai, aquesta fotografia és la protagonista dels anys trenta a un París d’acollida, punt de trobada dels artistes d’arreu; però també d’una Praga que, des del 1918, amb la creació de la Txecoslovàquia democràtica, veu néixer fotògrafs i cineastes que faran de la ciutat una capital cultural. Entre una i altra, el MNAC situa ara, també, la ciutat de Barcelona, concretament la Barcelona republicana dels anys trenta. Reivindicant el lloc de la fotografia catalana en aquest context d’innovació internacional, el comissari David Balsells, en col·laboració amb Joan Naranjo, ha seleccionat el bo i millor de les tres ciutats. I la veritat és que el resultat impressiona.

Catalans per reivindicar
Els cossos de dones fragmentats per Joaquim Gomis, els detalls de Mans, Avellanes i Cactus d’Emili Godes o els sorprenents reclams publicitaris de Pere Català Pic i Josep Massana, es van relacionant amb les obres de txecs i francesos. Però no busqueu grans noms. Hi ha obres de Man Ray, Duchamp i Brassaï, sí, però la gràcia d’aquesta exposició no està en les cartel·les. Deixeu-vos portar per les imatges i contrasteu, veureu com, en sortir, una de les cites de Dalí que encapçala cada un dels vuit àmbits temàtics aconsegueix prendre sentit: “Tancar els ulls és una manera antipoètica de percebre ressonàncies”. Aquí les comparacions no són odioses. –Joana Hurtado

Si ens haguéssim vist en persona jo t’hauria fet dos petons…
I jo a tu també, perquè els petons no s’han de mendicar, s’han de regalar!

Diuen que el flamenc és una de les danses més sensuals…
Sí. Té una càrrega eròtica increïble. A més, jo sóc molt de tocar-me quan estic ballant, i això sé que a la gent li posa.

Què té d’eròtic Rosso?
El color rosso ja és molt eròtic, perquè tot allò vermell et porta a la passió, i la passió al sexe. I Rosso té molt de passió.

També és molt mediterrani. Què té el Mediterrani per erotitzar tant?
Té unes illes estupendes, i tot allò que és illenc és provocador perquè no té fronteres, has de llançar-te al mar!

T’agrada llançar-te al mar despullat?
Sí, sempre! Jo sóc fidel a com vaig néixer. L’ésser humà va néixer despullat, i estar despullat hauria de ser normal. Això de vestir-se va ser una repressió i una condició que ens va provocar la vida.

T’agrada molt la seducció. La practiques a la vida quotidiana?
Sí, jo sóc seductor fins i tot menjant-me una paella!

La seducció menjant és tot un art…
Total. I sóc molt salvatge. M’agrada menjar amb les mans, molt animal!

T’agrada menjar una bona conquilla?
A mi m’agrada la carn i el peix, m’agrada el marisc i una bona conquilla també; si s’ha de menjar, es menja, esclar que sí! El menjar és molt eròtic i hi ha molts aliments que recorden la fisonomia humana.

T’agrada lligar o ets dels que es deixen conquerir?
M’agrada regalar-me i lligar, però després sóc poc de concretar, no sé si és perquè el meu morbo existeix només en el joc de la seducció, però després, al final, em conformo amb molt menys.

A Barcelona segur que arrases… Surts a lligar quan vens aquí?
A Barcelona és on jo em regalo escapades, perquè a Madrid tinc la familía. I m’agrada molt. A més, Barcelona té una càrrega eròtica molt més perversa que la de Madrid, perquè és una càrrega eròtica de portes endins. A Madrid, que són de la Movida madrilenya, tot ho expliquen, però a l’hora d’executar, executen poc. En canvi, a Barcelona sou més políticament correctes, però de portes endins no en deixeu passar ni una! Sou més guarretes a Barcelona que a Madrid!

Qui et vol lligar més, els homes o les dones?
Jo no me n’adono quan intenten lligar-me. A més, sóc molt capritxós, sempre vaig per davant i sóc jo qui fa el pas.

Tries tu sempre?
Sí, però a la baralla no tot són cors!

També hi ha garrots…
I copes…

Moltes copes abans dels cors?
No. Si és un fregament i una cosa ràpida… un dolç no amarga ningú!

El sexe també és una dansa?
Per fotre un bon clau s’ha de saber moure’s, perquè si la cosa no concreta has de començar a donar voltes i acabes dient: “Hem de coreografiar això!”. S’ha de fer des del primer petó, perquè si un fica la llengua cap a una banda i l’altre cap al mateix costat, no pot ser!

Ho hem de coreografiar tot?
El que vull dir és que la coreografia ha de ser orgànica i resolutiva. Quan comença amb complicacions de no entrar a temps, de no arribar a la música, de no entendre la partitura, de quan tu comences jo acabo i quan tu acabes jo començo… Ja veus que la cosa no va bé i dius: “Deixem-ho i passem a una altra coreografia”.

També t’agrada mirar l’espectacle, com un voyeur?
No, jo sóc més pràctic. A la feina sí que sóc voyeur, perquè la dansa és el teatre físic, es treballa amb el cos i s’ha de mirar i analitzar molt. Però a la intimitat sóc molt més resolutiu.

Elements tan flamencs com els vanos o la bata de cua poden donar joc a les sessions de sexe?
Per què no! No ho he provat, però és molt bona idea, i podria fer un flamenc-sex, amb elements flamencs en comptes de joguines eròtiques! El cert és que follar amb una bata de cua pot ser una mica aparatós, però en un moment donat sempre es pot tallar un volant, i s’ha de dir que tindria el seu punt catxondo! El vano no el veig tant, perquè no sigui que amb l’aire se’t baixi la cosa i aleshores no hi hagi manera de ficar-la. Millor que allò estigui calentet!

Et llances a per totes?
Si em dones una mica, acabo amb el plat! Amb bata de cua inclosa, vano, castanyoles i mantó de Manila, i amb una bona bota de taconejar, alta i amb cremallera fins al genoll.

Quina música et posa?
La música del cos. M’agrada sentir un bon quejío flamenc i un bon quejío orgasmical.

En els viatges has descobert algun art per aplicar a l’erotisme?
No, perquè sóc molt bàsic i molt gitano i tot ho porto al meu terreny. En comptes d’aprendre les coses locals, jo sóc sempre qui mana. Sóc tonto, perquè podria aprendre altres coses, però tot i que sóc modern per a unes coses, per a altres sóc molt moro, molt gitano i molt convencional!

A qui voleu que entrevisti la Begoña García al ‘Sexe Oral’? Envieu els vostres suggeriments a bego@timeout.cat

14. Bilbao Berria
La barra del Bilbao Berria no està gens malament: presenta una bona selecció de pintxos freds i calents pel cantó més tradicional: broqueta de peix, musclos tigre, xistorra com Déu mana, una croqueta de rocafort saborosa, pintxos de pasta de cranc fresquets… Ara bé, qui esculli la barra que sàpiga que serà comminat pel personal del local a seure a taula, com els guiris que entren aquí a viure el pintxo; molts d’ells posen a prova la llei de la gravetat agafant-lo amb l’escuradents i brandant-lo!
Pintxo estrella: bacon, formatge de cabra i pebrot de Padrón. 1,65 €
Plaça Nova, 3 (Gòtic). T. 93 317 01 24

13. Txalaparta
César Uruñuelo és un jove xef basc que, després d’una bona temporada treballant en diversos locals de la ciutat, es va independitzar i Txalaparta en va ser el resultat. En aquesta sidreria basca disposen d’uns bons deu metres de barra que els divendres i dissabtes a la nit s’omplen de gom a gom. Disposen d’una bona varietat de pintxos freds, encara que són els calents com els musclos tigre, una generosa truita de bacallà i diverses croquetes que tornen boig el personal. Atenció a l’oferta: un got de sidra o xacolí i quatre pintxos, cinc euros.
Pintxo estrella: truita de bacallà. 1,20 €
Sants, 146 (Sants). T. 93 409 20 19

12. Golfo de Bizkaia
D’inspiració marinera en el seu disseny, el Golfo de Bizkaia pertany al grup Sagardi i hi podrem trobar, a grans trets, la mateixa selecció que al seu germà gran, el Sagardi, però en una barra més íntima. De fet, el seu encant consisteix a menjar pintxos braç a braç amb els habituals del Born. Si hi aneu a l’hora punta caldrà que hi acudiu motivats, però un pintxo de truita de patata amb amanida de cranc (fred) o la seva hamburguesa de tonyina amb bitxo d’Ibarra (calent) valen una estona de trinxera gastronòmica.
Pintxo estrella: hamburguesa de tonyina amb bitxo. 1,80 €
Vidrieria, 12 (Born). T. 93 268 48 88

11. Ipar-Txoco
No és una barra de pintxos –bé, o podríem dir que és la barra més petita de Barcelona–, però en aquest excel·lent restaurant basc tenen una petita selecció de cinc pintxos perquè els clients facin temps abans de menjar-se una generosa mitjana de bou. Com diu el seu propietari, en Miguel, si has de fer una cosa fes-la bé. I ell els prepara curosament. Hi trobarem bona xistorra de Navarra, la clàssica Gilda (banderola d’oliva, bitxo d’Ibarra, cogombre i anxova), pintxos de salmó i de bonítol…
Pintxo estrella: Gilda. 0,90 €
Mozart, 22 (Gràcia). T 93 218 19 54

10. Euskal Etxea
Aquest centre cultural va ser una de les primeres barres de pintxos donostiarres de la ciutat. I han sabut mantenir un valor afegit. Per començar, si considereu el bosc de colzes de la barra massa feréstec, us vindran a atendre a taula. Segon, tenen pintxos vegetarians i sense gluten, aptes per a celíacs. I tercer, el seu arsenal de gairebé trenta varietats fredes i calentes funciona durant tot el dia. Sí, la xistorra i la truita de bacallà arrasen, però ells deixen volar la imaginació amb delicadeses com la Ikurriña (nata àcida, formatge de cabra, julivert i pebrot) o la sardina tropical amb mango, pell de llimona i llimona dolça.
Pintxo estrella: Ikurriña. 1,80 €
Placeta de Montcada, 1 (Born). T. 93 310 21 85

09. Sagardi
El buc insígnia del grup de la cuina basca és capaç de satisfer el ‘pintxador’ més exigent, ja sigui en termes de quantitat o de qualitat: la barra d’Argenteria té capacitat per a unes 125 persones a peu dret i disposa d’una selecció de més de vuitanta pintxos. La direcció del Sagardi ens informa que el 90% dels productes provenen del País Basc. No és el cas, però, del pintxo estrella d’aquesta temporada: un saborós invent de botifarra de perol a la brasa. En calent, us recomanem la Lardina, una petita bomba de bacon fregit farcit de formatge i gamba. En fred, l’Ortimare, una refrescant combinació de tonyina, anxova, pebrots i porro fregit.
Pintxo estrella: botifarra de perol. 1,80 €
Argenteria, 62 (Born). T. 93 319 99 93

08. Txirimiri
Encara que la seva situació –una artèria turística– a primer cop d’ull provoca recança, els pin-txos del Txirimiri són de primera. Íñigo Albizu fa més de deu anys que s’hi dedica i qui vulgui gaudir-ne, sense practicar l’innoble esport del cop de colze, bé faria d’acostar-se aquí cap a les 12.30 h i a les 20.30 h, els dos moments en què emplena una barra curta, però molt saborosa, amb una cinquantena llarga de varietats. En calent, la xistorra regna, combinada amb un ou de guatlla, per exemple. En fred, us recomanem un exquisit púding de porro i gamba. Albizu, basc de soca-rel, abomina el costum imposat pel turisme de pagar contant els escuradents, però s’hi ha resignat. “Al País Basc això és una qüestió de confiança”, diu.
Pintxo estrella: croqueta de poma amb pistatxo. 1,50 €
Princesa, 11 (Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera). T. 93 310 18 05

07. Taktika Berri
Si pregunteu entre els amants als restaurants bascos, molts us diran que Taktika Berri és, possiblement, el millor basc de Barcelona; i els seus pintxos no desmereixen gens ni mica aquesta reputació. També són oriünds de Sant Sebastià i disposen d’uns 25 pintxos entre freds i calents. Són clàssics, senzills, de tota la vida: truita de bacallà, xistorra, la Gilda, lluç arrebossat, un insuperable bacallà amb pebrot… I com que per als cobejats calents us haureu de guanyar terreny a lluita de colzes, us recomanem una especialitat freda: el de remenat d’ou amb pebrots del piquillo i all.
Pintxo estrella: remenat de pebrot del piquillo. 1,46 €.
València, 169 (Esquerra de l’Eixample). T. 93 453 47 59

06. Lagunak
No és el restaurant basc més conegut de la ciutat, però onze anys de feina discreta i ben feta l’avalen. A la barra del Lagunak hi trobarem una varietat de gairebé trenta pintxos, a més de bones cazuelitas i la garantia que el seu propietari, Pedro Bellver, és oriünd de Sant Sebastià, l’alfa i l’omega del pintxo: “Aquesta és una barra tradicional, totalment arrelada en la cultura del pintxo”, afirma. No espereu innovació, però sí molta solidesa. La seva croqueta de txangurro (bou de mar) farcida només amb el guisat de l’animaló n’és un bon exemple. Horaris clau per tastar-los acabats de fer: 13.30 h i 20.30 h.
Pintxo estrella: croqueta de txangurro. 1,20 €/ 1,40 €
Berlín, 19 (Les Corts). T. 93 490 95 65

05. Txakolín
La que potser és la barra de pintxos més desconeguda de Barcelona és també la més llarga: descriu una “U” en un espai de sala molt, molt generós. Per algun estrany motiu, ha quedat un xic apartada del circuit turístic, un fet que ni la direcció ni els habituals lamenten gens ni mica. Les nits de divendres és un festival de colzes amb pocs guiris i la propietària ens assegura que, de la cuina, en surten els pintxos calents segons les preferències de cada client; així de presa els tenen la mesura. Espereu que s’escalfi l’ambient i veureu com la massa s’abraona envers la safata del cambrer, que molts cops ja toca la barra buida. Tenen uns quinze pintxos freds i uns trenta calents –senzills, però amb nivell–, i les estrelles indiscutibles són les broquetes de carn i les de peix.
Pintxo estrella: broqueta de carn. 2,15 € / 1,57 €
Av. del Marquès de l’Argentera, 19 (Born). T. 93 268 17 81

04. Itxaso
El nom d’aquesta taverna significa “mar”: la seva decoració blau marí s’allunya de la rusticitat de la clàssica taverna basca. I encara que la barra sigui curta, durant tota la setmana exposen fins a una cinquantena de varietats de pintxos, entre ells, catorze de freds. El xef navarrès, Oscar Bolea, ha esmerçat imaginació i productes en els freds –un de pernil amb allioli, fantàstic maridat amb un Rioja– i en els calents, com un gustós botifarró amb foie que es desfà a la boca. Altres delícies fredes són els de txangurro amb caviar de truita o el de pop a la vinagreta.
Pintxo estrella: botifarró amb foie. 1,50 € / 2 €
Còrsega, 232 (Esquerra de l’Eixample). T. 93 218 06 27

A la revista trobareu els tres establiments millor situats al rànquing: del tres al número u!

Brossa Espai Escènic. Fins a l’1 d’agost

Una fotografia que esclafa els protagonistes
En aquesta ocasió Solondz afegeix a les maneres de sitcom de Happiness la profunda fredor del digital d’alta definició. La fotografia d’Ed Lachman congela els colors, esclafa els personatges sobre un fons que els rebutja, i fa que, malgrat que comparteixin pla, els sigui impossible connectar ni amb l’altre ni amb si mateixos. Solondz utilitza el digital com a metàfora d’un món alienat, l’Amèrica de l’11-S però també l’Amèrica del benestar prefabricat, del paradís artificial de l’estat de Florida on la Trish (Allison Janney) s’ha traslladat per oblidar que va estar casada amb un pederasta. Apareix un fantasma interpretat per Paul Reubens, el Pee Wee Herman que Hollywood va etiquetar com a pervertit, per dir-nos que l’altre món, l’invisible, és tan monstruós com aquest, però, com a l’original, el psiquiatre pederasta, que ara surt de la presó, és el protagonista de les escenes més reeixides d’un film que té la pinta de final d’etapa en la filmografia de Solondz.

Ciaran Hinds interpreta aquesta escòria humana amb la cara castigada i l’ànim trepitjat, sense un gram de cinisme; no demanant compassió però sí comprensió. La nit de sexe que passa amb una Charlotte Rampling que pensa que el perdó és per als perdedors i, sobretot, el retrobament amb el seu fill, ara universitari, demostren que Solondz és alguna cosa més que un descregut i un provocador; que l’únic que desitja és esbrinar per què seguim ensopegant amb la mateixa pedra.

–Sergi Sánchez

Més informació: Festival Mas i Mas

Participa i guanya!

L’adaptació cinematogràfica també té tot allò necessari per funcionar: un director competent dins la seva mediocritat, l’obligada apel·lació als instints nostàlgics de la generació que va créixer durant els vuitanta, un càsting encertat i l’actualització dels motius i escenaris de l’original. El film és un entreteniment que no deixa respirar l’espectador, dues hores d’acció sense fre, un espectacle musculós (per la via anabolitzant) i trepidant que es comença a oblidar quan s’encenen els llums. Ara podríem parlar de si Fènix té massa protagonisme o del cameo de Jon Hamm (Don Draper a Mad Men), però el que de veritat em pregunto és si per aquesta mena de productes, amb el tràiler (per cert, excel·lent!) no en tindríem ja prou.

–Xavi Serra