Les cròniques del Cruïlla

El dia a dia del festival segons Time Out Barcelona

0

Comentaris

comments.add +

Rokia Traoré, Trombone Shorty, Selah Sue

© Pere Masramon


Dissabte 6, escenari Time Out

L'escenari Time Out va ser dissabte l'emplaçament de dos dels millors concerts de la segona i última jornada del Cruïlla BCN, i també de tot el festival: els de Rokia Traoré i de Trombone Shorty, dues propostes ben diferents de música negra carregades de ritme que van entusiasmar el públic.

En formació de septet i acompanyada d'una banda que mesclava homes i dones i músics i instruments africans i de l'hemisferi nord –guitarres i baix elèctrics i bateria, però també el llaüt malià, l'ngoni, i dues coristes africanes–, Rokia Traoré va defensar les cançons més elèctriques del seu repertori, les publicades als seus dos últims àlbums, 'Tchamantché' (2008) i 'Beautiful Africa' (2013), en què el rock, el pop i el blues es fan sentir més en la personal mescla de música de Mali i anglosaxona que factura la cantautora africana. Va començar suau, però a mesura que el públic anava arribant, Traoré es va anar creixent desplegant veu de griot, magnetisme escènic i bellesa, sobretot quan s'entregava al ball en les cançons de ritme més ràpid. La culminació del xou va ser una llarga interpretació de 'Tuit tuit', de l'últim disc, convertida en punt de partida d'una jam que va portar el públic al deliri. Rokia Traoré ho havia advertit al principi del xou; som a punt de viure una gran experiència musical. Tenia raó.

També el directe del nord-americà Trombone Shorty, al capdavant de la seva explosiva banda, Orleans Avenue, va ser una gran experiència musical, amb què el sextet va transportar el públic als clubs de música en viu de Nova Orleans que tan bé reflecteix la sèrie 'Treme' -en què Troy Andrews, nom real del jove trombonista i trompetista, ha fet d'estrella convidada-. El grup practica una enèrgica mescla de funk, rock, R&B i hip-hop amb el dixieland de la seva ciutat. Això, afegit al carisma com a líder d'Andrews, al talent dels músics i a sorprenents cops d'efecte -com quan tots els músics s'intercanvien els instruments: un truc que continua funcionant encara que el facin a cada xou- fa que la seva proposta sigui irresistible. Un triomf.

L'encarregada d'obrir l'escenari Time Out havia estat unes hores abans la cantautora belga Selah Sue, amb la seva barreja de cançó folk, R&B i hip-hop amb tocs de música jamaicana. En formació de quintet, Selah Sue va alternar blocs més acústics a la guitarra amb d'altres de més contundents, en què va fer gala d'una força sobre l'escenari i una potència vocal que no s'acaba d'apreciar en el seu debut homònim de 2011. –Marta Salicrú

Goran Bregovic Wedding and Funeral Orchestra, Tego Calderón

Pere Masramon


Dissabte 6
Escenari Estrella Damm

Goran Bregovic es torna a lluir juntament amb tota la seva orquestra de bodes i funerals balcànics, formada per 19 músics, convertint l'escenari Estrella Damm en una piscina de suor i salts mortals. És impossible evitar-ho: les seves cançons són adrenalina assegurada. El seu ha estat, sens dubte, un dels concerts claus del festival, i una cita imperdible per a tot amant de la música i de la versió més àmplia del concepte celebració. Bregovic ens teletransporta a les escenes més delirants de les pel·lícules de Kusturica. Si no fos perquè la vista ens confirma que som al Fòrum de Barcelona, qualsevol diria que hem entrat al banquet del casament dels protagonistes de 'Gato Negro, gato blanco', i que la nit no ha fet més que començar.

Bregovic, com sempre, de blanc impolut, envoltat dels seus fidels músics ha ofert el seu repertori de clàssics, des de 'Gas gas' fins a 'Kalashnikhov', aliment de l'eufòria, passant per l'anestèstica 'Ederlezi'. Hem viscut una sensació col·lectiva de vulnerabilitat cap a les seves sonoritats hipnòtiques i encisadores: podríem haver-lo seguit fins a la fi del món com si visquéssim sota l'embruix d'un nou Hamelin. No hi ha faltat res, tampoc la seva aclamada i festiva versió de l'himne 'Bella Ciao'. 

Les grades es desboquen. Aquesta piscina de suor en què no hi cap ni una ànima conté més energia que el més gran dels acceleradors de partícules que es puguin imaginar. La fusió de tradició i contemporaneitat de la música de Goran Bregovic fan d'ell no només l'abanderat per excel·lència del so balcànic, sinó també el paradigma d'un festival que basa els seus fonaments en l'encreuament cultural. Bravo. 

I per més remescla cultural, passades unes hores del terratrèmol bregovià, viatgem a Puerto Rico de la mà -i de les rastes- de Tego Calderón, rei del reggaeton. Nosaltres que creiem que en sabíem, estem acostumats a un reggaeton descafeinat i adulterat fins al ridícul. Calderón compta amb una llarga trajectòria en la música llatina i té una dotzena de discs al mercat que assenten l'essència porto-riquenya i autèntica del gènere. Cançons de protesta i reivindicació, amb tota la gràcia, el canallisme i l'erotisme de la seva terra. 

Els seus seguidors es reconeixen a kilòmetres de distància per una senzilla raó: ballar com ells és missió impossible. No ho proveu. Tego Calderón ha escalfat motors i públic, i fa bullir l'aigua de la mateixa piscina de suor on hores abans hem gaudit de Bregovic. La presentació del seu últim disc, 'El que sabe, sabe' (2013) que tanca la gira europea del cantant, ha estat un èxit i confirma de llarg el títol de l'àlbum: qui en sap, en sap. Sense més. –Maria Junyent

Cat Power, un èxit (relatiu)

© Pere Masramon


Divendres 5, 19.30 h
Escenari Deezer

Amb l'historial de Chan Marshall sobre els escenaris –crisis en viu, alcoholisme, cancel·lacions, l'última de les quals la de la gira europea que havia de portar-la al Primavera Club 2012–, arribar a veure-la en directe al Cruïlla ja era tot un èxit. I que el xou, tot i que no fos memorable, fos correcte, encara més.

En format de quintet i amb una banda formada gairebé del tot per dones –els únics homes que vam veure sobre l'escenari van ser el guitarrista i teclista i el tècnic del festival al qual Marshall va reclamar de manera repetida per resoldre certs problemes que tenia amb els micròfons–, la cantautora nord-americana va defensar un repertori molt basat en 'Sun' (2012), el celebrat últim àlbum de Cat Power i el primer amb temes propis des de 'The greatest' (2006) –entre l'un i l'altre va publicar el disc majoritàriament de versions 'Jukebox' (2008)–.

El concert va començar amb mal peu: la gairebé irreconeixible versió de 'The greatest' i els problemes de so amb 'Cherokee' no presagiaven res de bo. Però l'espectacle va anar remuntant, amb grans moments com una 'King rides by' esquelètica acompanyada només de dues guitarres elèctriques, bateria i joc de percussió complementari –en diversos trams del concert Marshall va prescindir del baix a favor de reforçar la percussió–. I tot que a estones Chan semblava una mica distreta, també semblava sincera quan va agrair al públic el suport incondicional. No ho va verbalitzar –i si ho va fer no se li va entendre: entre cançó i cançó murmurava frases incomprensibles–, però semblava que donés les gràcies per la paciència. Al Cruïlla, la paciència va tenir recompensa. –Marta Salicrú

Wyclef Jean, Standstill, Joan Colomo, El Petit de Cal Eril


Divendres 5

L'activitat discogràfica recent de l'ex-Fugees Wyclef Jean -el seu últim treball és el disc de hip-hop al voltant del seu intent d'optar a ser president d'Haití, 'If I Were President: My Haitian Experience' (2010)- no donava massa pistes de com seria el seu directe al Cruïlla. El millor van ser les interpretacions en format de trio reggae de clàssics com 'Knockin' on heaven's door', 'I shot the sheriff', 'Rivers of Babylon', 'Wild world' i 'Redemption song', i ja no van ser gran cosa. El pitjor, quan Wyclef cantava 'Hips don't lie' sobre els CD de Shakira, o feia el mateix amb èxits de Fugees i animava al públic a alçar els braços amb intents desesperats com "aixequeu les mans si estimeu Lauryn Hill". Era el seu primer concert a Barcelona, i probablement serà l'últim.

La desfilada de grans èxits propis i aliens de l'haitià no va ser tan diferent de la divertida trituradora pop de la radiofórmula de Joan Colomo, en què en format de trio i amb autotune enllaçava hits, creant delirants mash-ups on hi cabien des de Ramones a Sau, passant per les sintonies de 'Bola de Drac'. La diferència és que, mentre Colomo ho feia amb un sentit de l'humor postmodern i nostàlgic, l'haitià ho feia no com a broma, sinó des de l'intent desesperat de connectar amb el públic.

A la mateixa hora a l'escenari Time Out, els barcelonins Standstill feien exactament allò contrari: defensar un espectacle tan interessat en el valor artístic de la proposta que prescindeix d'intentar complaure el públic. 'Cénit', visualment espectacular, serveix per presentar les cançons de 'Dentro de la luz' (2013), el nou disc de Standstill. Però ho fa sense cap concessió a la resta de la llarga trajectòria del grup.

Tampoc El Petit de Cal Eril van tocar cap cançó que no estigués inclosa a 'La figura del buit' (2013), cosa que té certa lògica si tenim en compte que Joan Pons ha canviat de banda, tant per gravar aquest disc com per presentar-lo. Però, a diferència de en la presentació oficial del disc a la Sala Beckett, aquest cop Pons no va seguir de manera estricta l'ordre en què les cançons són al disc, cosa que va millorar el ritme del concert. I comptar amb una secció de vents (trompeta, trombó i saxo), va ser un luxe. Una arrencada del Cruïlla magnífica que va tenir premi: tot i estrenar el festival a primera hora, el de Guissona va omplir l'escenari El Periódico. –Marta Salicrú

Rufus Wainwright: A la plaça de toros

Cruilla 2013

Cruilla 2013 Pere Masramon


Divendres, 5 20.45 h
Escenari Estrella

Rufus té el talent, la personalitat i les cançons per omplir tot sol amb un piano l'escenari de les dimensions que se li presentin. Aquesta fórmula 'low cost', amb què volta pel món ja fa uns anys –i que alterna amb puntuals concerts amb banda– té com a novetat en els últims temps la guitarra acústica, un requeriment de les sonoritats pop del seu últim disc, 'Out of Game'. El cantant i compositor canadenc va començar assegut al Steinway amb temes íntims com 'Song of you', 'This love affair', i 'Matinée idol'. Animat i comunicatiu, es va penjar la guitarra per repassar el nou disc, amb cançons com 'Out of Game', 'Jericho' o 'Walcaut', tot i que ens va deixar amb les ganes de temassos com 'Perfect man' i 'Bitter tears', que no van caure en tota la nit.

Després de presentar-nos la seva guitarra coreana, amb enganxina de Hello Kitty inclosa, va tornar a seure al piano. Alguna cosa no va bé, però, quan l'artista, a qui se suposa que la gent vol veure i sobretot sentir, ha de demanar al públic que no parli per poder gaudir millor d'un tema especialment emocionant. Val a dir que el pobre Rufus no ho va aconseguir, esclar, i a partir de llavors, cap a la meitat del concert, el canadenc va engegar el pilot automàtic. Amb les seves composicions i la seva tècnica no li deu ser difícil salvar la papereta, fins i tot quan no se sent còmode a l'escenari (en un moment va dir que se sentia com en una plaça de toros...). Així que a base de talent i professionalitat va arribar al final del concert, que va tancar amb 'Cigarretes and chocolate milk', un dels seus clàssics. Segurament encara es deu estar preguntant per què la gent va a un concert –i més a un d'aquestes característiques– i es passa l'estona xerrant. És, sens dubte, un dels grans misteris del segle XXI. Com dèiem al principi, Rufus pot omplir tot sol l'escenari de les dimensions que se li presentin... sempre que el públic l'acompanyi. –María José Gómez

Sort de Toundra


Divendres, 5 23.30 h
Escenari El Periódico


Sort de Toundra, si. Perquè fins que la banda madrilenya no va prendre el control de l’escenari d’El Periódico, l’índex de badalls era més aviat alt. L’energia del seu rock progressiu era el que el públic necessitava per creuar el meridià de mitjanit amb la convicció d’estar al lloc i al moment precisos.

Mentre que fora els grans espais del Fòrum són plens d’un públic que no acaba d’estar convençut amb les seves opcions, uns rememorant els èxits de Suede i d’altres relaxant-se a base de la veu de Ramon Mirabet, a la petita carpa inundada de Toundra hi sobra energia.

La banda, formada al 2007 i amb tres discs publicats, dos d’ells amb el segell Aloud Music, desprèn una autenticitat que és d’agrair. No hi ha pretensió. Només un rock que electrifica, que sacseja de cap a peus. Fins i tot els calbs agiten la melena. Entre el públic es cristal·litza la sensació d’estar gaudint d’un esdeveniment rellevant. Ens mirem, tot i ser complets desconeguts, i fem que si amb el cap. Ha estat un encert. –Maria Junyent

Els usuaris diuen

2 comments
lauran
lauran

Perdó, però i la crònica de Suede???? Em sembla increíble que els ignorin d'aquesta manera més quan va ser un concert d'altíssim nivell.