Albert Serra, un bé de la humanitat

El director toca el cim amb 'Història de la meva mort', una pel·lícula sobre "la bellesa de la injustícia"

0

Comentaris

comments.add +
Albert Serra

Albert Serra

Em pregunto quant de coratge ha d’arribar a acumular Albert Serra abans de sortir al carrer de motu propio amb aquesta pinta d’emissari de Belzebú a punt d’oficiar un encontre amb les criatures del subsòl. No es pot negar que té l’aplom d’una vaca sagrada mamelluda i amb pèl fort. Li ve de fàbrica, igual que aquests deliris heretats d’algun heroi díscol com Aguirre el Col·lèric i la seva poca vergonya, préstec dels dandis eduardians que s’embolicaven de dalt a baix amb bates de vellut verd.


“Has d’entendre que jo ja no sóc un espectador qualsevol –m’explica–. Jo sóc un creador, un cineasta. Fa temps que em vaig convertir en protagonista del món”. Hi ha qui diu que aquest Albert Serra tan raonable i modest com un sobirà amb ceptre i corona ostentant davant la cort va néixer l’any 2008, quan 'El cant dels ocells' va guanyar la Quinzena de Realitzadors de Canes. Aquell dia el vam canonitzar com a símbol sacre del cinema català. Doncs sí, Abert Serra és una vaca sagrada i consagrada. I com a tal exerceix el dret a l’extravagància sempre que en té ocasió.


Avui, sense anar més lluny, el veiem sortir dels baixos d’Andergraun Films, la seva productora, situada al límit entre Gràcia i Sant Gervasi, amb una fila sensacional. Du una camisa daurada que devia comprar de saldo a algun crupier d’Atlantic City i una pota de pollastre resseca penjada sobre el nas. A les mans, un faisà embalsamat que va clavat dalt d’un pastís d’'attrezzo', amb fruita confitada de cartró-pedra, que podria servir d’ofrena al fill de Satanàs. I al coll, una creu de plata que sembla el salconduit per anar a tallar caps durant la reconquesta de Terra Santa. “És que la gent normal té molt mal gust –diu ara, fent-se l’estilista–. No sé si te n’has adonat, però la gent és molt cutre”. El millor de tot és aquesta mena d’arnès per a bèsties de càrrega de la Pachamama que porta per barret.


“Només permetria que un nen aparegués en una pel·lícula meva si me’l deixessin matar i rostir en una paella”

Algun dia algú li traurà la màscara de soca-rel i descobrirà què hi ha a sota del personatge. Pobre de mi, no seré jo, mitòman i calçasses, qui assumeixi tan ambiciós repte. Jo em quedo amb l’Albert Serra agosarat, el que té un fons d’armari que sembla sortit d’una sastreria de Saville Row i el que apareix disfressat de xaman. Em quedo amb l’Albert Serra del rellotge d’or i les ulleres fosques, el que assegura que es compra la roba l’últim dia de rebaixes perquè és quan la massa acrítica ja s’ha emportat les coses lletges. O perquè vol fer veure que en realitat la roba li importa un rave. El que, viva encarnació del rei Herodes, em diu: “Només permetria que un nen aparegués en una pel·lícula meva si me’l deixessin matar i rostir en una paella”.


Perquè aquest és l’Albert Serra que el 29 d’agost de fa dos anys era al Prat amb un bagul de 50 quilos ple de perruques, a punt d’embarcar en un vol cap a Romania. 'Història de la meva mort' es va rodar a Viscri, un poblet de la província de Brasov, amb oques, gallines i escassos indicis d’electricitat. Molt a prop hi havia les pastures on Stanley Kubrick havia planificat emplaçar les escenes de batalla d’aquell famós Napoleó que havia d’interpretar David Hemmings, el fotògraf de 'Blow-up', i que va quedar en paper mullat.


Ara fa dos anys, Albert Serra s’aventurava en aquestes terres maleïdes, on encara ronden els fantasmes del que mai no va ser. “Coses de l’atzar –replica–. No estava pas previst anar a seguir la pista de Napoleó, però ho vaig llegir en aquell llibre de la Taschen i em va fer certa gràcia. Esclar que m’hauria agradat més si no fos perquè Kubrick és un dels directors més dolents que ha donat la història del cinema”. Aprofitant que ha encès el braser, dobla l’aposta sense encongir les espatlles, més estrident: “N’hi ha un que encara és pitjor que Kubrick, però: es diu Francis Ford Coppola”.


És un virtuós de la 'boutade' polèmica, un buscabregues insolent i tants altres atributs que se m’escapen. De sota aquest bigoti a dues aigües tan compacte que es podria confondre amb un sintètic de la Industrial Bolsera fa rajar una barreja anàrquica de morbo i erudició. Li passa, sobretot, quan parla de la pel·lícula. “Un amic meu que la va veure em va dir que és una història sobre el terror de la bellesa i sobre la bellesa del terror –il·lustra–. Jo he millorat una mica la consideració, i ara m’agrada dir que és una pel·lícula sobre la injustícia de la bellesa i la bellesa de la injustícia”. Afegiu a aquestes nobles paraules una mica d’humor escatològic, culs i cagarros, i mitja dotzena de conills esbudellats. Això és 'Història de la meva mort', una obra mestra. Veieu-la i començareu a entendre per què se’ns presenta vestit com la cabra sacerdotessa dels aquelarres de Goya.

"El món és millor gràcies a mi"

“Jo sóc un bé de la humanitat”, diu la vaca sagrada, donant-se-les d’indolent segons costum de la seva aureolada casta. Albert Serra, profeta i Judes d’una religió que encara està per batejar, es manté dalt d’un pedestal com Simó l’Estilita. Porta la llegenda personal que ha anat creant a còpia d’anys d’esforç com una boa de xinxilla embolicada al voltant del coll, i l’èpica tan ben collada que es fa difícil distingir-lo de qualsevol dels seus estrambòtics personatges.


Albert Serra és el Quixot, Sancho i els Reis de l’Orient. I ara també la impossible fusió superguerrera entre Giacomo Casanova, el gran seductor de la civilització occidental, i el comte Dràcula, l’aŀlucinada batalla d’egos que entre sang, excrements i converses sobre Voltaire vertebra aquesta última pel·lícula. “Vaig triar aquest parell de figures perquè amb elles podia explorar els límits entre el plaer i el dolor”, exposa el director.


'Història de la meva mort' és un esdeveniment titànic de l’altura d’un campanar, tan inversemblant com la idea de Fitzcarraldo de fer passar un vaixell pels cims de les muntanyes amazòniques. No ho dic per la pel·lícula, una d’aquelles meravelles que et regiren les entranyes. Ho dic per tot el que hi ha darrere: les tenebres gòtiques del romanticisme i el refinament iŀlustrat del Segle de les Llums, les esplanades romaneses i les dependències senyorials de tres castells del sud de França, anècdotes alcohòliques i etíliques, el poeta Vicenç Altaió amb perruca blanca, la cara empolvorada i una piga al pòmul segons moda de l’època, i un brut de més 440 hores de metratge que ha costat un any i escaig de reduir a una durada humana. Però Albert Serra insisteix: ell és un bé de la humanitat, i sembla que aquest estatus l’autoritza a dilapidar temps i diners en una pel·lícula amb factura de baix pressupost. “El món és millor gràcies a mi”, repica, una mica cregudet.


“Si algú fa una pel·lícula amb mi és perquè es vol divertir. Perquè una pel·lícula meva és com una sublimació de la vida, i tothom s’ha d’engrescar"

Els rodatges d’Albert Serra són coneguts per dues coses: hi ha mam servit a esportes i les catàstrofes sempre vénen de tres en tres. Ell no se n’amaga pas. Fa tres anys va filmar una mena de fals making of que duia un títol molt devot, 'El senyor ha fet en mi meravelles', finançat pel CCCB com a part de la correspondència que va mantenir amb el cineasta argentí Lisandro Alonso per a l’exposició 'Totes les cartes'.


“Sempre he defensat que les meves pel·lícules tenen un punt lúdic i desastrós que per raons estètiques no arriba a sortir a la superfície –rebufa–. 'El senyor ha fet en mi meravelles' va ser una excusa per mostrar d’una vegada per totes com és treballar amb mi”. Dinars opulents amb discussions acalorades, insults, exabruptes i llamp de rellamp, actors que prediquen com un capellà de Berlanga amb llargs sermons sobre la desfeta de l’URSS i una bodega plena de vi de taula. Així és com s’organitza la 'kermesse héroïque'. Albert Serra, geni i figura, cap d’una 'troupe' ambulant que el segueix allà on va com si els seus fossin els passos de Moisès guiant els jueus a través del desert, no es deixa intimidar per cap hecatombe.


“Confio molt en mi –diu l’animal sacrosant–. Sóc capaç de mirar els desastres amb optimisme i sempre me n’acabo sortint, perquè sóc espavilat”. Si es presentés la necessitat, separaria les aigües del Mar Roig. És un nou i actualitzat Werner Herzog vingut de Banyoles per anar d’expedició cap a la conquesta de l’inútil. Fins i tot té un Klaus Kinski divo i torracollons com un borinot en plena migdiada d’estiu: el seu compatriota Toti Pau, un milhomes amb la llengua més bruta que una claveguera que havia de fer de Dràcula però a última hora li van agafar cagarrines. “No s’hi pot treballar pas, ja no el tornaré a cridar mai més –diu Werner Serra–. Només sap fer coses cutres. No sé si és perquè és dolent, perquè té pànic escènic o perquè està boig, però no és un actor ni és res”. Sort que Eliseu Huertas va salvar els mobles, amb un crepat digne de Gary Oldman.


Història de la meva mort

Història de la meva mort

No m’atreviria a aventurar quantes més incidències li van posar pals a les rodes. D’això, qui en sap un niu és el poeta mallorquí Jaume C. Pons Alorda, que el 29 d’agost del 2011 també viatjava en aquell avió rumb a Romania amb escala a Munic que es va enlairar del Prat a quarts de set del matí. Albert Serra l’havia fet cridar perquè s’ocupés del quadern de bitàcola, un diari de rodatge trepidant amb recompte d’ampolles de whisky, converses manicomialment lascives, on s’explica la història de com van espellofar un bou de les dimensions d’un rinoceront africà. Tinc constància que l’ha convertit en un llibre, que quan vegi la llum deixarà aquestes atrevides línies meves al nivell del betum. “Si algú fa una pel·lícula amb mi és perquè es vol divertir –conclou Albert Serra–. Perquè una pel·lícula meva és com una sublimació de la vida, i tothom s’ha d’engrescar”. I així és com l’emissari de Belzebú amb la camisa de crupier d’Atlantic City i l’expressió garratibada del Timothy Treadwell de 'Grizzly man' es torna a ficar dins la seva cova del barri de Gràcia i tira la cortina, convençut que en l’última hora i mitja ha tornat a fer història.


Els mites d'Albert Serra

Sokúrov

“Sap treballar amb els actors i fer coses originals. La setmana passada vaig estar-lo entrevistant per a un llibre que sortirà a França. És un gran creador, com jo”.

Apichatpong Weerasethakul.

Apichatpong

“La pel·lícula aquella de l’Oncle Boonmee, la recordes? A mi em va agradar, era arriscada. El que passa és que li vaig trobar alguns peròs, i quan vaig haver d’escriure’n un article la vaig posar a parir”.

La merda

“És un tema que cada vegada m’interessa més. A 'Història de la meva mort' hi és molt present, des que veiem l’Altaió llepant l’anus a una dona”.


I les manies

La vida de Adèle

Abdellatif Kechiche

“Per veure aquesta cosa de les lesbianes del cabell blau que va guanyar a la Palma d’Or a Canes mira’t una pel·lícula meva, que és molt més original”.

David Carabén

“Jo no sóc un moralista, i la situació econòmica no m’afecta especialment, però si un dia em veig desnonat em recordaré de tots els que han fet apologia de la banca, com el cantant de Mishima”.

Els pedagogs

“No m’agraden els nens, però ells no en tenen cap culpa. La culpa és dels pares que els deixen fer el que volen. Els nens no tenen capacitat de pensar, i per tant se’ls hauria de picar quan es porten malament, com es fa amb totes les bèsties”.


Els usuaris diuen

1 comments
Joana
Joana

Em fascina, m'agrada que no tingui por a dir el què pensa.

Segueix-nos

Spotify

Subscriu-te al Spotify de Time Out Barcelona i gaudeix de les cançons favorites i llistes temàtiques