Les 50 millors pel·lícules catalanes

Una selecció dels films més emblemàtics de la història del cine català

0

Comments

Add +


Qui ho diu, que el nostre és un cinema de cama fluixa i acomplexat? A Time Out Barcelona estem disposats a demostrar que hi ha hagut bones pel·lis catalanes des de molt abans que se celebrés la primera gala dels Gaudí, fins i tot des d'abans que en Bayona es matriculés a l'Escac i que Emili Teixidor publiqués 'Pa negre'. Per això hem elaborat una llista amb els 50 millors títols de la nostra cinematografia, per ordre cronològic, i amb un top 10 on trobareu destacades les nostres favorites.
Aquesta selecció ha estat feta amb la participació d'alguns dels nostres crítics de cinema habituals: Gerard Casau, Eulàlia Iglesias, Violeta Kovacsics, Carlos Losilla i Sergi Sánchez. Els seus noms mereixen ser esmentats, ara i sempre.

El top 10 del cinema català

  • Vida en sombras

    Llorenç Llobet-Gràcia (1949)

    Està entre ‘Fanny i Alexander’ i una novel·la de Dickens amb aires ibèrics, amb un Fernando Fernán Gómez de 28 anyets de prota. Explica la història d'un home criat a la barraca d’uns firaires ambulants que en el tombant de segle ensenyaven les bondats del cinematògraf a les gents d’arreu de la península. La gran pena d'aquesta pel·lícula és que la censura franquista li va fotre clatellada, i la va tancar amb pany i forrellat durant més de tres dècades. No va ser fins a principis dels 80 que es va reestrenar, i l'any 2008 la Mostra de Venècia li va fer un homenatge a bombo i plateret. Més val tard que mai.

    Vida en sombras
  • A tiro limpio

    Francisco Pérez-Dolz (1963)

    No us confongueu, no té res a veure amb aquella cosa d'Steven Seagal fent de gàngster pistoler addicte a les cartes. Tot i que sí que hi ha una banda d'atracadors, estil 'Quartet de la mort', que actuen a mà armada. En el moment en què Mario Monicelli dirigia 'I soliti ignoti' a Itàlia i Jean-Pierre Melville revolucionava el 'polar' francès, n'hi havia uns quants que des de la Costa Brava fins a les terres de l'Ebre es dedicaven a revolucionar el cine negre català. Pérez-Dolz és, d’aquesta fornada, el més gran.

    A tiro limpio
  • La piel quemada

    Josep Maria Forn (1967)

    Abans que arribessin Fernando León de Aranoa i tots els de la seva casta, hi va haver un cinema social espanyol amb poc a envejar als estudis de Cinecittà, i Josep Maria Forn va ser un dels seus abanderats representants. En aquesta pel·lícula, amb una posició innegociable en el nostre top 10, va fer un excel·lent retrat de la vida als pobles de costa i els seus contrastats ambients: des de les galdoses llars dels immigrants andalusos que vivien de la pesca, fins a l’arribada del turisme europeu, el que va portar-nos el ‘destape’ i les sueques.

    La piel quemada
  • Vampir Cuadecuc

    Pere Portabella (1970)

    La cosa comença amb dos col·legues, Pere Portabella i el poeta Joan Brossa, que tenien un tercer amic, el cineasta Jess Franco, a qui a principis dels 70 la Hammer va produir una singular adaptació del ‘Dràcula’ de Bram Stoker, amb Christopher Lee d’estrella de les catacumbes. Portabella i Brossa eren molt llestos, i com que tenien tanta confiança amb el seu camarada madrileny, es van plantar al rodatge d’acoplats, amb tota la barra del món, assegurant que li farien un ‘making of’. Potser només volien passar una bona estona entre taüts i estaques, però el que van gravar en aquells dies de diversió és, a hores d’ara, el millor que ha donat el cinema experimental català.

    Vampir Cuadecuc
  • Bilbao

    Bigas Luna (1978)

    Feia dos anys que Bigas Luna ho havia deixat tot de banda per rodar ‘Tatuatge’, el seu debut en el llarg. Havia dimitit com a professor d’Eina i Elisava, havia renunciat a la seva primera vocació, el disseny industrial, i s’havia desentès d’aquell projecte de joventut que es deia Estudi Gris. Tot, per ser cineasta. Amb ‘Tatuatge’ li va anar prou bé, però va ser aquesta, ‘Bilbao’, la que va confirmar que el seu cop de cap no havia estat una bogeria etílica qualsevol. La pel·lícula es va poder veure a la Quinzena de Realitzadors de Canes i és, encara ara, una obra mestra.

    Bilbao
  • Tras el cristal

    Agustí Villaronga (1987)

    Sembla que tothom hagi oblidat que Agustí Villaronga ja exisitia abans de ‘Pa negre’ i sobretot d’aquella història sobre la correspondència d’Evita Perón que va presentar a Sant Sebastià fa dos festivals. Alguns sí que recorden que l’any 2000 va adaptar ‘El mar’, de Blai Bonet, amb la protecció de la seva companya de fatigues Isona Passola. Però no són tants els que encara tenen en ment els seus primers treballs, com ‘El nen de la Lluna’ o, molt especialment, ‘Tras el cristal’, una pel·lícula de terror amb totes les de la llei. El seu protagonista era un antic metge dels camps de concentració nazis que havia torturat i violat dotzenes de nens, i que després de la guerra havia continuat la seva carrera de pederasta assassí. Pèls de punta.

    Tras el cristal
  • Tren de sombras

    José Luis Guerin (1997)

    No, no és ‘Ordet’ de Dreyer, ni el remake d’un film de Victor Sjöström, ni cap altra joia del cinema nòrdic, encara que ho sembli. A mitjan anys 90, José Luis Guerin es va ajustar la seva inseparable boina de ‘tweed’ a la closca i va fer rumb a l’Alta Normandia, al llac Le Thuit, on va engegar una prodigiosa reflexió sobre la llum i la boira que ni Monet davant de la catedral de Rouen. Sabem que les seves feines més conegudes són posteriors, que si Guerin ha guanyat fama internacional és gràcies a ‘En construcción’, ‘En la ciudad de Sylvia’ i ‘Guest’. Però nosaltres, des d’aquí, volem reivindicar les seves primeres pel·lícules. Són meravelloses!

    Tren de sombras
  • De nens

    Joaquim Jordà (2003)

    Això són paraules majors. Joaquim Jordà va ser el pare del documental català, de l’Escola de Barcelona i, en els últims anys de vida, de molts joves cineastes a qui rebia com a deixebles en el seu pis del carrer de la Cera, número 23. Si el voleu conèixer de prop, mireu-vos la seva última pel·lícula, ‘Més enllà del mirall’, estrenada pòstumament, on parlava a cor obert de com va ser la seva vida després de l’embòlia que li va deixar, de seqüela, una agnòsia que el va acompanyar fins al final. Si el que voleu és saber quina és la seva obra imprescindible, a gustos colors, però nosaltres ens quedem amb ‘De nens’.

    De nens
  • Honor de cavalleria

    Albert Serra (2006)

    És aquella peculiar adaptació del ‘Quixot’ de Cervantes que va dirigir Albert Serra, la més recent de les vaques sagrades de la nostra cultura, un dels individus més controvertits i polèmics de la societat catalana, dandi de Banyoles i molts altres atributs més que ara costaria enumerar. Per a informació ampliada del personatge, no deixeu de llegir ‘Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)’, del jove i simpàtic Albert Forns, on també trobareu algunes consideracions trepidants al voltant d’‘Honor de cavalleria’. Per cert, ¿sabíeu que aquest llibre s’havia de dir ‘Sanxo, posa’m crema’?

    Honor de cavalleria
  • La leyenda del tiempo

    Isaki Lacuesta (2006)

    Aviat farà 35 anys que Camarón de la Isla va publicar el seu desè àlbum, ‘La leyenda del tiempo’, que es deia igual que un poema de Federico García Lorca. I aviat en farà vuit que Isaki Lacuesta va rodar una pel·lícula, la segona de la seva filmografia, amb el mateix títol que poema i disc. Era un film d’històries paral·leles, ambientat entre San Fernando i Jerez de la Frontera, on Lacuesta seguia el recorregut de dos personatges: Israel, un cantaor andalús, i Makiko, una jove japonesa obsessionada amb el flamenc.

    La leyenda del tiempo

Vida en sombras

Llorenç Llobet-Gràcia (1949)

Està entre ‘Fanny i Alexander’ i una novel·la de Dickens amb aires ibèrics, amb un Fernando Fernán Gómez de 28 anyets de prota. Explica la història d'un home criat a la barraca d’uns firaires ambulants que en el tombant de segle ensenyaven les bondats del cinematògraf a les gents d’arreu de la península. La gran pena d'aquesta pel·lícula és que la censura franquista li va fotre clatellada, i la va tancar amb pany i forrellat durant més de tres dècades. No va ser fins a principis dels 80 que es va reestrenar, i l'any 2008 la Mostra de Venècia li va fer un homenatge a bombo i plateret. Més val tard que mai.

Les millores pel·lícules catalanes per dècades

Baralla en un cafè, Fructuós Gelabert (1897)

Baralla en un cafè, Fructuós Gelabert (1897)

Los motivos de Berta, José Luis Guerin (1985)

Los motivos de Berta, José Luis Guerin (1985)

Fuente Álamo, la caricia del tiempo, Pablo García (2001)

Fuente Álamo, la caricia del tiempo, Pablo García (2001)

Pa negre, Agustí Villaronga (2010)

Pa negre, Agustí Villaronga (2010)



Els usuaris diuen

0 comments

Segueix-nos

Spotify

Subscriu-te al Spotify de Time Out Barcelona i gaudeix de les cançons favorites i llistes temàtiques