Priscilla, Reina del desierto. El musical

Amb aquests musicals 'prêt-à-porter' passa com tot a la vida i a l'escenari: hi ha classes i classes. O pressupostos i pressupostos. O com deia el personatge de Rita Moreno a 'Sweet Charity': hi ha còpies i còpies de còpies de Chanel. Sota l'aparença d'un producte que es clona arreu del món per no desviar-se ni un mil·límetre del camí de l'èxit es venen en realitat diferents categories de la mateixa producció. La que ara llueix a la marquesina del Tívoli es presenta com a idèntic al muntatge de Londres o Nova York, però traiem dos, tres o quatre ballarins, estalviem en vestuari, bombetes led i jocs de llums, eliminem elements escenogràfics grans i petits, reduïm els girs de l'autocar Priscilla i gairebé passem per alt el moment de karaoke 'diva del desert', acompanyant el 'Sempre allibera' de la boja Traviata amb un drap defallit.

D'acord, la coreografia és gairebé la mateixa -adaptada al cos de ball- i el text -excepte algunes morcilles locals- és l'original. Però el que de veritat s'ha perdut en el misteriós procés de la repetició és l'esperit 'bola de lluentons' que té aquesta història per a tots els públics de dues drag-queens i una transsexual que s'endinsen en el desert d'Austràlia per ser salvades per la bondat del món. Un núvol de sucre que ja surava sobre la pel·lícula. Li falta aquesta espurna que posa a ballar el públic amb el primer gran tema disco de la seva banda sonora. I també millors actors per a uns personatges amb tantes màscares, encara que José Luis Mosquera fa amb la 'trans' Bernadette un molt bon paper, clavant les frases estil Bette Davis a 'All about Eve' i el perfil camp de Gloria Swanson a 'Sunset Bulevard '.