Barba xopa de sang

Barba xopa de sang
Daniel Galera
Trad. Josep Domènech Ponsatí
L'Altra Editorial
381 pàg. 21 € 'Barba xopa de sang' té una de les millors arrencades que he llegit en molt de temps. El protagonista -mai no en sabrem el nom: només que és un professor de gimnàstica amb una estranya malaltia que li impedeix reconèixer cap rostre- visita son pare, i aquest li anuncia que està cansat de la vida. Tan genuïnament cansat, que ha decidit suïcidar-se. A banda d'una estupefacció còsmica del tot comprensible, aquest progenitor deixa al seu fill dos llegats que marcaran la novel·la. Un és la incògnita de com va morir, en realitat, l'avi del protagonista -deien que s'havia ofegat al mar, però la veritat és més fosca-; i l'altre és la darrera voluntat del pare: un cop hagi desaparegut, el fill haurà de sacrificar la gossa que li ha fet companyia aquests últims anys.

La novel·la no torna a assolir les quotes d'intriga i emoció d'aquest inici, però tampoc no sembla que aquesta sigui la voluntat de Daniel Galera. El jove narrador brasiler -té l'edat de Julio César, el porter de la selecció del seu país- sap que té un misteri potent, però no vol jugar al gir i contragir argumental tan car als amants del 'best-seller', sinó construir un artefacte literàriament ambiciós. Per això el tema de la desaparició (de l'avi, del pare, del protagonista) es desenvolupa sense evitar referències a Borges -una mica forçades, cal dir-ho-, i la voluntat d'estil fa que la lleugeresa dels diàlegs contrasti amb paràgrafs densos com el color del mar un dia de tempesta.

Aquest domini del ritme és, sens dubte, la principal virtut de Galera, juntament amb unes descripcions que contribueixen a crear un poble costaner fora de temporada fosc. Un cop llegida tota la novel·la, però, aquestes virtuts no semblen suficients. És com si, endut per l'ambició i un talent narratiu fora de tot dubte, Galera acabés perdent allò essencial, que és la intuïció literària. La resposta a les preguntes que fan avançar la novel·la es van postergant de manera no justificada, de manera que massa episodis i personatges resulten previsibles, mentre el protagonista va perdent consistència. Una lectura, per tant, amb un gust agredolç: el d'una gran novel·la fallida.