[image]
[title]Ebrio de enfermedad
Anatole Broyard
La Uña Rota
184 pàg. 17 €
Malalt de càncer de pròstata durant 14 mesos, fins que va morir el 1990, el crític i director de 'The New York Times Book Review' Anatole Broyard va dedicar aquell temps a sentir-se més viu que mai. Per això no descriu el càncer, l'escriu. I per això, en morir, vivia.
Un diari, assajos i el magnífic relat 'Lo que dijo la citoscopia', tot ordenat per la vídua, conformen l'imprescindible llibre de Broyard, publicat amb pròleg d'Oliver Sacks, traducció del difunt Martínez-Lage i gran portada de Gonzalo Borondo.
Deia Susan Sontag que la malaltia no és una metàfora, però el crític Broyard matisa: tenir una malaltia, morir, són també qüestions d'estil. I el seu, punyent, lúcid, aliè al 'new age', demostra que el pitjor tràngol pot ser revelador sense minvar-li una espurna de cruesa.
Traduït 23 anys després de sortir, 'Ebrio de enfermedad' és un llibre que, aprensions a banda, convé tenir. Ni que sigui perquè et recorda amb quin mal gust recorrem als tòpics (llums, túnels, parents morts) per acabar la vida. Ni que sigui perquè et recorda per què vivim.
La malaltia, com la mort, espanta. Però ha donat grans llibres. Broyard cita 'La mort d'Ivan Ilitx', 'La muntanya màgica', 'Sota el volcà' i "gairebé tot Kafka", i cal afegir-hi Joan Didion, Christopher Hitchens, Rosa Montero... 'Ebrio de enfermedad' no els desmereix. Al contrari.
