Facilitant el teu correu electrònic acceptes els nostres termes i condicions i la polítiques de privacitat, així com que t'enviem correus electrònics de Time Out amb notícies, esdeveniments, ofertes i promocions de clients.
Genial, ja t'has subscrit!
Gràcies per subscriure't! Descobreix la primera newsletter a la teva safata d'entrada molt aviat!
Facilitant el teu correu electrònic acceptes els nostres termes i condicions i la polítiques de privacitat, així com que t'enviem correus electrònics de Time Out amb notícies, esdeveniments, ofertes i promocions de clients.
Facilitant el teu correu electrònic acceptes els nostres termes i condicions i la polítiques de privacitat, així com que t'enviem correus electrònics de Time Out amb notícies, esdeveniments, ofertes i promocions de clients.
🙌 Genial, ja t'has subscrit!
Gràcies per subscriure't! Descobreix la primera newsletter a la teva safata d'entrada molt aviat!
David Rubín (Ourense, 1977) va acabar el 2013 amb la que serà una de les gestes del 2014: la publicació, amb guió de Santiago García, d'una adaptació del poema èpic anglosaxó 'Beowulf'. I encara que la temàtica del còmic espanyol no estigués dominada per la Guerra Civil i la crítica social, aquest relat d'aventures -monumental, dinàmic i granític, viril i experimental- seguiria sobresortint. Arrasarà en tots els salons que se li posin per davant, esteu avisats. Com s'embranca un en un projecte tan ambiciós? Quasi per casualitat. Fa deu anys, el Santiago volia fer un 'Beowulf' amb Jaime Olivares, però van decidir abandonar-lo. Vaig llegir al blog de Santiago que es quedaria en un calaix, i em va fer molta ràbia. Feia deu anys que el volia llegir! Així que li vaig trucar. El 'Beowulf' original és font d'inspiració d''El Senyor dels Anells' i del pitjor heavy metal. Però eviteu qualsevol manierisme èpic heavy. Això és cent per cent deliberat. Teníem molt clar que volíem fugir de l'estètica metal casposa o del rollo Tolkien. A John Milius li va funcionar molt bé a 'Conan', gran pel·lícula, però a pocs més he vist que els funcioni estèticament. L'èpica no ha d'anar lligada a l'estètica heavy. Jo volia que el nostre 'Beowulf' arribés al lector amb la mateixa potència, simplicitat i cruesa que el còdex original. I el millor mètode per fer això era netejar-ho tot de qualsevol mena d'ornamentació.
Seguiu fil per randa l'original. Era l'altra idea. No volia fer res postmodern amb 'Beowulf', ja vaig fer una traducció moderna dels dotze treballs d'Hèracles a 'El héroe'. La manera més interessant de fer justícia a 'Beowulf' al segle XXI era sent-li totalment fidel i posant tot l'èmfasi de la modernitat en la manera d'explicar la història.
La narrativa sembla quasi experimental. Zero 'flashbacks', cap monòleg interior... Ens vam imposar unes normes per aconseguir la potència atàvica d'un relat simple i antic: no posar blocs de text, cap veu en off, i tot el que es pugui explicar amb imatge no s'explica amb text. I els 'flashbacks' només es fan servir en petits moments, interrelacionats dins la pàgina, d'una manera que només funciona en el còmic.
Hèracles era altruista. En canvi, Beowulf fa el que fa per diversió i honor. Per collons, vaja. Sí, però no només per això. Hèracles seria un Superman clàssic, algú que viu per ajudar els altres. Beowulf ajuda la gent perquè pretén guanyar-se la fama i vèncer allò que més tem en el món: ser oblidat un cop mori. És un heroi per necessitat. Si no tingués aquesta necessitat, sens dubte es dedicaria al pillatge.
¿Amb això de fer les coses per nassos, heu volgut espanyolitzat 'Beowulf'? Més que espanyolitzar-lo, hem volgut plasmar un comportament que s'ha anat perdent: vivim en una bombolla 'pseudolight', on a qui defensa per collons coses tan òbvies com el dret a l'habitatge d'una família sense recursos se'l titlla de terrorista. S'han perdut aquests valors. Sembla que ens manin els dolents.
És inusual que acabis amb una reflexió sobre el procés creatiu amb què 'Beowulf' passa de la literatura oral al còmic. La idea de l'epíleg és fer participar el lector. No hauria arribat cap cant als nostres dies si no hi hagués hagut algú que l'escoltés, s'emocionés i l'expliqués a algú altre. En el fons, el 'leitmotiv' del nostre llibre és que les històries se segueixin explicant. Que no es deixin morir.
Un email que realment t'encantarà
Facilitant el teu correu electrònic acceptes els nostres termes i condicions i la polítiques de privacitat, així com que t'enviem correus electrònics de Time Out amb notícies, esdeveniments, ofertes i promocions de clients.
🙌 Genial, ja t'has subscrit!
Gràcies per subscriure't! Descobreix la primera newsletter a la teva safata d'entrada molt aviat!
Entrevistem Sergi Pons Codina, l'autor de 'Mars del Carib' Sergi Pons és un corsari amb pinta de malcarat que es guanya la vida fent 'piercings' en una botiga de tatuatges de Parets del Vallès. Me'l trobo rondant la terminal d'autobusos de Fabra i Puig, a quarts d'onze de la nit, amb la gorra Lonsdale calada fins a les celles. "Anem a algun bareto, no?", proposa, apuntant amb el mentó cap a un restaurant de cantonada al límit entre l'asèpsia i el desencant, on punxen el més caspós de la tecno-rumba madrilenya. Els que el coneixen saben que mai no li ha fet fàstics a una barra oberta. I menys a les dels antres de Sant Andreu, que a mitjans dels 90 van veure com ell i tants altres fills del Vallès Oriental aprofitaven el seu estiu de 'chicos del Preu' per deixar-se caure pel cantó salvatge. S'hi sent com a casa. Tenia la tendra edat de 17 anys quan va fer-se habitual del rodalies que baixava a Barcelona la tarda de divendres. "Anàvem tot el cap de setmana d'empalmada -explica-. Començàvem als bars d'obrers que obrien a les cinc de la matinada, seguíem amb els que feien torn de mitja tarda i després acabàvem a les okupes del barri". Es creien els reis del món, feligresos de la cultura 'oi!', amb les 'bombers' d'aviador cordades fins a mig pit i un ritme d'experiències límit acumulades que els va deixar el cos marcat de cicatrius de dalt a baix per sempre. ¿Tant ha plogut des d'aleshores? Periodisme 'gonzo'Només hi ha una manera de parlar d'un llibre com 'Mars del Carib': engatan
El dibuixant de 'From Hell' reedita la seva obra mestra Un fet objectiu: la primera víctima de Jack l'Esbudellador va ser Mary Ann Nichols. Un altre: el còmic basat en els seus crims, 'From Hell', té el consens crític de ser una de les cinc millors novel·les gràfiques de la història. Aquest monumental 'tour de force' d'Alan Moore i Eddie Campbell, ara reeditat en un exquisit volum, desenvolupa la teoria que la reina Victòria va orquestrar els crims per tapar els excessos del príncep Albert.Sota aquesta premissa, el geni narratiu de Moore i els traços del no menys genial Campbell -misèria proletària feta gargot naturalista- van crear un viatge astral on van convergir creences maçòniques, crítica social, psicoanàlisi i màgia. I per damunt de tot, una documentació exhaustiva del Londres victorià. Sobre el treball de recerca -es va publicar, per primer cop, en fascicles del 1989 al 1996- Campbell encara es pregunta sobre com ho va fer: "És com mirar pel retrovisor i veure un cim nevat", recorda. Més que un 'making of'Fantasiejo amb la idea de dos artistes privilegiats convivint en un soterrani llòbrec a les fosques fins a finalitzar l'obra magna. Res d'això. "Mai ens vam reunir pel còmic. Moore va escriure el guió i me'l va enviar. I jo vaig fer els dibuixos i li vaig enviar fotocòpies per assegurar-me que ho havia entès tot correctament".A la porra el misticisme creatiu i lloances per a l'edició espanyola: "És un exemple del que significa donar-li a una peça d'art el temps i la
'Cafè Barcelona' és la nova novel·la de l'autor de 'Carretera secundària' Si mai aneu a Boston, passeu pel 84 de la Beacon Street. Hi trobareu la porta d'aquell bar amb finestres altes que sortia a 'Cheers'. No era inventat. Existia de debò, i encara avui us hi podeu prendre una pinta amb cacauets. Però si aneu a Amsterdam és millor que no trepitgeu la plaça Amstelveldt, o tindreu un disgust. Perquè no hi ha ni rastre del Cafè Barcelona de Joan Carreras. Sí que és cert que en una altra banda de la ciutat, fent cantonada amb la Saenredamstraat, hi ha un lloc que es diu Taverna Barcelona, amb barres de secallona, ratafia, i un aparador guarnit amb ampolles de Cacaolat. El regenta un tal Jordi Queralt, que es veu que et fa sentir com a casa. Però no és ben bé el mateix.Carreras va conèixer el mestre Queralt ara fa un parell de setmanes, en un dels seus viatges a la capital holandesa. "Hi tinc uns amics que em deixen un raconet on replegar-me -explica-, i un tros de taula per treballar, així que hi vaig sovint". Tant, que hi ha ambientat la seva última novel·la, la que passa al Cafè Barcelona, una cantina, famosa per les cassoles de sípia amb patates, pel fricandó i per les arrossades valencianes, on tot parroquià té el tamboret assignat. "L'he inventat jo -afirma-. Però no em semblava pas més inversemblant que la ciutat de llums vermells i les prostitutes que venen als turistes". Entre els licors, encara avui, hi veureu una foto de la Greetje i el pare de l'Arjen davant de la
Facilitant el teu correu electrònic acceptes els nostres termes i condicions i la polítiques de privacitat, així com que t'enviem correus electrònics de Time Out amb notícies, esdeveniments, ofertes i promocions de clients.
🙌 Genial, ja t'has subscrit!
Gràcies per subscriure't! Descobreix la primera newsletter a la teva safata d'entrada molt aviat!
Facilitant el teu correu electrònic acceptes els nostres termes i condicions i la polítiques de privacitat, així com que t'enviem correus electrònics de Time Out amb notícies, esdeveniments, ofertes i promocions de clients.
🙌 Genial, ja t'has subscrit!
Gràcies per subscriure't! Descobreix la primera newsletter a la teva safata d'entrada molt aviat!
