Estimat senyor Ginsberg

L'autor de 'Tots els dimonis són aquí' ha escrit un nou llibre, 'Si t'hi atreveixes' Fa cara de guardar un mort dins l'armari. O dos, o tres. Té unes quantes teories sobre 'Les verges suïcides' de Jeffrey Eugenides, i viu obsessionat per aquella imatge terrible del funeral de River Phoneix, la del taüt obert, i a dins el cadàver amb la pell com un pergamí, vestit amb la samarreta dels Aleka's Attic i acompanyat del clavell encarnat que una mare desconsolada li havia posat sobre el pit. Cada generació té els seus màrtirs. I ell, que va veure 'Indiana Jones i l'última croada' en edat de creixença, sap perfectament a qui li toca fer honors.Hi ha un no-sé-què tètric en l'ambient. Pere Antoni Pons sap com fer que l'aire s'aturi al teu voltant. Quan vam llegir 'Tots els dimonis són aquí' la sang se'ns va glaçar a les venes. Ara, amb 'Si t'hi atreveixes', ens torna al més profund de les cavernes. De fet, encara més endins. "Volia crear inquietud des del primer moment", em diu, sec i enigmàtic, sense moure un sol múscul de la cara. La novel·la comença amb un cotxe perdut en una carretera boirosa que es dirigeix a un poble sense nom. No sabem gran cosa. Només que, allà on va, han trobat un home assassinat. Un que mereixia tot el que li hagi pogut passar. Espinós assumpte.Cada generació té els seus màrtirs, deia. I en el fons, per tèrbola que sembli, aquesta és una novel·la generacional. "La història de dos paios que amb 23 anys estableixen una aliança d'ambicions -explica-. Però amb e

Lionerl Shriver publica 'Germà gran', una novel·la sobre un pianista gras com un matalàs Me la trobo ensorrada en una butaca, amb aires desganats. Du una jupa de pell gegantina, com un pneumàtic, i dues botes mig balderes que, sí, són un bé de Déu. Sembla infranquejable, rondinaire i esquerpa. Però si s'hi posa xerra pels colzes. Li pregunto per Edison, el pianista frustrat de 'Germà gran'. Frustrat i obès. Mòrbidament obès.És una mica com el Ramsey Acton d''El mundo después del cumpleaños', no creus?Ben mirat, sí. En Ramsey era un 'snooker', la meva versió de Jimmy White. I la seva carrera, com la de l'Edison, tampoc no era gran cosa. Havia intentat guanyar els mundials de billar fins a sis cops, sense èxit. A l'Edison li passa el mateix, amb el jazz: vol ser un pianista als clubs de Nova York, i fracassa.És un món que coneixes bé, el del jazz. Estàs casada amb el bateria Jeff Williams.Ell m'ha ensenyat un univers ple de gent dotada que s'hi mata per dos duros. Persones molt vàlides, que treballen molt dur i fan molts concerts, tot per amor a l'art. Tenen sort si allà on toquen els posen una cervesa de franc.Però l'Edison no s'ho pren pas amb aquest entusiasme, oi?Perquè ell va de 'prima donna'. És l'herència que li va deixar el seu pare, una antiga estrella de la televisió. Així el defineixo.Dediques un bon espai a parlar dels programes de la teva infància, de 'Flipper' a 'Bonanza'. Totes aquestes sèries eren iguals. Sempre hi havia una família monoparental, amb un vidu o u

L'escriptor mallorquí ens ho explica tot sobre 'El rastre blau de les formigues' Sa Figuera Verda és una finca modesta, allunyada del món, un lloc on les perdius van a refugiar-se quan comença la temporada de caça, perquè saben que allà no s'aplica la pena de mort. Ponç Pons s'asseu a terra, l'esquena recolzada en un pany de paret seca reescalfada, amb un quadern i una estilogràfica Pelikan. I així escriu, hores i hores, tota la tarda, mentre les formigues se li enfilen per les cames com si fossin l'escorça d'un pi. "Em van i vénen com volen", diu. De tant en tant, alguna arriba a la pàgina a mig omplir i s'arrossega per la tinta fresca. I quan desapareix pel marge deixa un caminet blavós, com un borrissol.No som a Menorca, ara, sinó en una habitació interior d'un pis de Muntaner, tocant a Mitre. Aquí les formigues no deixen rastre blau. En Ponç, un home serè, reconeix que això no va amb ell. "Jo em sento com Spinoza -explica-. Quin personatge! Li brinden ser catedràtic a la universitat de Heidelberg i declina l'oferta per continuar polint lents". És un illòman, en Ponç. Als matins va a fer classes en un institut. Ell n'hi diu "anar a convertir infidels". A les tardes, agafa la bicicleta, una motxilla, i se'n va al seu refugi, lluny de tot.No té pressaS'hi va fer construir una cabana de llenya, sense electricitat ni gas, amb un banc a l'entrada, a la manera del 'Walden' de Thoreau. I se n'hi va a llegir i omplir llibretes. D'allà, va sortir-ne el 'Dillatari' i, ara, 'El rastr

L'autor de 'Monasterio' ens explica els secrets de la seva literatura Anys enrere, a Madrid, Andrés Trapiello li va dem anar al guatemalenc Eduardo Halfon que escrigués la història del seu avi, un jueu de Lódz reservat i molt discret que acostumava a explicar als seus néts que el número que duia tatuat al braç era el de telèfon, i que se l'havia fet gravar com una senzilla mesura de precaució per si mai li fallava la memòria. Poc després, potser per l'impuls d'aquest consell de sobretaula, Halfon publicava 'El boxeador polaco', l'inici d'una sèrie parcialment autobiogràfica que va continuar amb 'La pirueta'. Aquest 'Monasterio' és la tercera entrega.És curiós, perquè això d'en Trapiello ja ho havies explicat en un llibre anterior.Sí, sortia a 'El ángel literario', que en realitat és el primer llibre on vaig explicar la història del meu avi. Me n'hauria d'anar molt enrere per raonar la gènesi de tot plegat. Perquè jo no estic escrivint una sola obra, sinó un 'Rayuela'. Tots els meus llibres estan connectats, com un sistema solar, que té un sol al mig que no sé què és. I els llibres són els planetes, amb un element interplanetari que és aquest Eduardo Halfon, que s'assembla una mica a mi.Però que no ets ben bé tu, oi?Estem molt lligats. Les meves preocupacions són les seves, i al revés. Quan parlo ja no sé si parlo jo o ell. Ara et demanaria un cigarro, però jo no fumo. És ell qui fuma. Quin dilema! Si més no, sembla que tots dos sou igual de neuròtics.I no ens agrada dormir en