[image]
[title]Hi va haver un pintor alemany -en Guillem no recorda el seu nom- que es va passar mitja vida predicant en contra dels seus coŀlegues expressionistes. Era, òbviament, un acadèmic convençut, llepat i conservador, i no es volia moure de la doctrina del bodegó. Fins que un dia se li va declarar un Parkinson, i els contorns de pinzellada fina van deixar d'estar al seu abast. Al final, el pols li tremolava tant que no va tenir més remei que passar-se a les línies enemigues i abandonar-se a la pintura de traç dens i gruixut. Paradoxes de la vida, en aquell moment van deixar de considerar-lo un pintor mediocre. "Així de fútil és l'èxit", es pronuncia Guillem Frontera. Com qui no vol la cosa, hem tocat el moll de l'os.
Aquesta història, amb final moral inclòs, li ha rondat pel cap durant molts anys. La va llegir fa temps no sap on, i no s'ha tret l'espina fins que ha escrit 'L'adéu al mestre', una novel·la ambientada entre aquella part de la societat balear que mou terres i quartos, i que en els últims temps s'ha aficionat a la compra-venda d'art. "En el meu primer llibre, 'Els carnissers', feia un retrat dels mallorquins que van començar l'explotació turística de l'illa i van fer fortuna -diu Frontera-. El vaig escriure a principis dels 60, moltes coses han canviat. Ara són els fills d'aquells carnissers els que s'estan en un despatx fent diners". Avui dia qualsevol dels seus talonaris pot garantir a l'artista la consagració absoluta o un estrepitós fracàs.
Què va passar entre Miquel Barceló i Biel Porto? "El primer va triomfar i el segon no -explica Frontera-. I no perquè tingués menys vocació. La història en va plena d'aquests casos. Barceló i Porto són com Joan Miró i Joan Prats o Picasso i Casagemas, dues cares d'una mateixa moneda que han corregut sorts molt diferents". La futilitat de l'èxit és això: trobar-te amb una cartera d'inversions a punt de rebentar o el diagnòstic d'un Parkinson estranyament oportú. Fa molts anys que Guillem Frontera es dedica a estudiar la vida artística de Mallorca, amb els seus expedients de mecenatge i arribisme incorporats. I es nota.
L'home que diu adéu és Néstor Salvatori, un pintor en hores baixes recent arribat de Roma que sobreviu amb els diners que li paguen els seus deixebles per classe impartida. Un Frenhofer argentí que amaga les seves obres desconegudes en una habitació a banda de les mirades ignorants. "Avui dia la figura del mestre està patint un declivi vertiginós, si no és que directament està en vies d'extinció -conclou-. I en un moment en què l'art ha quedat en mans del comerç l'hem de reivindicar més que mai. És ara que el necessitem de veritat". No, senyores i senyors, aquesta no és una novel·la sobre pintors. És una declaració de principis.
L'ADÉU AL MESTRE
Club Editor
180 pàg. 18 €
