Helen Oyeyemi, una rebel amb bona conducta

Es va començar a interessar per la mitologia cubana durant un viatge a Florència. Teniu raó, no té cap mena de sentit. La gent acostuma a anar-se'n als Uffizi i sentir curiositat per l'imperi dels Medici, però és ben estrany que en plena esplendor 'quattrocentista' a algú li doni per llegir un llibre sobre la cultura ioruba al Carib. "Sempre he anat a contracorrent del món, però és involuntari -m'explica Helen Oyeyemi-. Als periodistes us agrada molt dir que sóc una rebel". He de confessar que no és en absolut la impressió que m'ha donat, amb la roba blanca impoŀluta, les cames ben creuades i la veu prudent. Potser seré una excepció dins la professió.

M'explica que l'epítet ve de quan va publicar el seu primer llibre, 'Icarus girl', quan estava al segon curs de la universitat. "El vaig començar a escriure els últims dos anys d'institut -diu-. La qüestió és que passava completament de fer els deures i em dedicava a ser noveŀlista". En el món editorial va ser arribar i moldre: un agent va llegir les primeres 20 pàgines del manuscrit i al moment n'hi va demanar 80 més. Ara té 28 anys i ja va pel seu quart llibre, 'El señor Fox', una història sobre la pèrfida i escabrosa ment creativa de tot escriptor. El tal Fox és un individu que es dedica a assassinar dones de les maneres més sanguinàries a través dels seus relats.

Aquest cop la ventolera tribal és més aviat victoriana. Des de les Brontë fins a Daphne du Maurier, Oyeyemi ha estat llegint coses sobre dones fantasmals. "Aquestes heroïnes m'han ensenyat que tots tenim moltes vides carregades sobre les esquenes -engalta-. I les seves històries ens pesen sobre la consciència". Intento que m'expliqui més a fons aquestes enigmàtiques sentències. ¿Estem parlant de reencarnació? S'hi resisteix. El que més li ha divertit d'escriure 'El señor Fox' és el personatge d'una musa imaginària del gran talent de les lletres, una feminista exaltada que el censura cada vegada que intenta perpetrar una de les seves cruels matances literàries.

Li pregunto si ella també en té alguna, de musa secreta. "Jo ja en tinc prou amb mi mateixa", respon. Reprenc la paraula, i li demano si està orgullosa del que ha fet fins ara. "La veritat és que no -em contesta, enfonsant la cara entre els palmells de les mans-. La gent acostuma a evolucionar en silenci, des de casa. Jo en canvi ho he fet de cara al públic. I me'n penedeixo". Li recordo que ha estat a les llistes dels millors noveŀlistes britànics durant molts anys consecutius, però sembla que no li serveix de consol. Per sort, és del parer que la creació és la manifestació d'una llibertat, i això esmena els seus hipotètics errors. "Com deia Emily Dickinson, divideix l'alosa, i hi trobaràs la música". Però de rebel, ben poc.