Irvine Welsh i la preqüela de 'Trainspotting'

Entrevistem l'autor de 'La buena reputación' Gairebé tothom va saber de la seva existència amb 'Carreteras secundarias'. Jo no. Jo ho vaig fer diferent. A la tendra edat de nou anys em va caure a les mans un dels seus llibres juvenils, 'El viaje americano', curiosa barreja entre 'Mariquilla Terremoto' i una seqüència accelerada dels moments esteŀlars de l'enyorada Sarita Montiel, amb argument de fotonoveŀla italiana, ben regat tot amb generoses cullerades de passió i despit, que em va tenir setmanes amb la boca oberta. D'alguna manera inexplicable això em fa sentir com si estigués davant d'un vell conegut. Coses de nens. Potser per això, pel 'crush' infantil, m'he vist obligat a anar seguint-li la pista mentre ell es consolidava com una de les veus fonamentals de la crònica del franquisme. Fins ara, fins a 'La buena reputación', la seva última narració familiar, eco llunyà de Dientes de leche, que per a més inri està situada en un destí tan exòtic com Melilla. "Sembla que qualsevol cosa que passi a Melilla guanya en intensitat -rebla De Pisón-. És molt menys anodí que Albacete o Logronyo". És cert, Melilla té pinta d'escenari privilegiat, el lloc idoni per a una història d'amor mediterrani tipus 'Aquel hombre de Tánger', cap a l'est. Però encara hi havia més. Fa 500 anys que Isabel la Catòlica va ordenar l'expulsió dels jueus de la península. Des d'aleshores, la presència de la cultura hebrea en la demografia ibèrica ha estat tirant a residual, exceptuant el nord d'Àfrica, qu

Parlem amb ell de 'Kassel no invita a la lógica', la seva hilarant i surrealista crònica de la Documenta Deia Samuel Beckett, amb aquell sarcasme irlandès tan aspre que gastava, "fracassa un altre cop, i fracassa encara millor". Enrique Vila-Matas em va explicar en una ocasió que aquesta mutació àcida de l'imperatiu dèlfic era el seu parenostre. Recordo bé el dia. Ell portava unes ulleres de sol vermelles que espetegaven com dos llums de fre. Algú li havia dit que tenia una retirada a Lovecraft, i en feia conya. 'Aire de Dylan', el seu penúltim llibre, acabava de sortir al carrer.Vas començar a escriure 'Aire de Dylan' després de rebre una invitació per participar en un congrés suís sobre el fracàs.En això és com 'Kassel no invita a la lógica', que arrenca quan em conviden a la Documenta. Són dos llibres molt diferents amb alguna cosa que els connecta. En el seu dia vaig dir que 'Aire de Dylan' era com un cop de vent, com una brisa de tardor entrant en una casa d'estiueig, anunciant el canvi d'estació.Com la instal·lació de Ryan Gander, la del corrent d'aire artificial, que hi havia a Kassel.Al principi volia que el títol del llibre fos 'El impulso invisible', com el de l'obra de Gander. Perquè és un impuls així, atzarós, el que em desperta la curiositat, l'eufòria d'escriure.Però vas acabar optant per un homenatge a Italo Calvino.M'agradava aquella frase seva, "Torí convida a la lògica, però condemna a la bogeria". Jo venia de Torí, havia visitat el lloc on Nietzsche va parl

Aquí les paraules que vam tenir amb l'autor de 'La nostra vida vertical' ¿És moral escriure el nom de Steven Seagal al costat del de Stefan Zweig? ¿Algú entre tots vosaltres és capaç d'imaginar un híbrid entre el mestre marcial de pectorals d'acer i aquell antic bigotut d'ulleres circulars que va veure com l'Imperi Austrohongarès se n'anava a can Pistraus? Quin esguerro, pensareu. Però en Yannick Garcia és un home de món, i està acostumat a veure coses aberrants de tota mena. "Sóc intèrpret simultani, em toca viatjar", rebla, assegut sota els neons d'una hamburgueseria simpàtica que em queda just a sota de la redacció.És un home pausat, en Yannick. Sensat i reflexiu. Es va donar a conèixer l'any 2012, quan 'Barbamecs', el seu primer recull de relats, va veure la llum. Diu que era un llibre on els personatges tenien una relació poc normativa amb el seu cos. M'apunto l'expressió, "poc normativa", mentre ell m'explica la història d'aquell nen que es despertava amb un dit blavós, víctima d'una mena de Raynaud. El seu pare el salvava tallant-li el tros perjudicat i l'hi substituïa per una de les seves falanges. Sí, era bèstia. En Yannick beu un glop minúscul de cafè. Fa un parell de mesos que 'La nostra vida vertical' es proclamava guanyador de la darrera edició del Premi Documenta. Deu contes nous, un fris d'històries d'ampli abast geogràfic i també temporal, on l'Steven i l'Stefan conviuen en relativa pau, al costat d'un manc que té la seva primera experiència sexual i un home q

Parlem amb l'autor de 'Peste & Cólera', un llibre quasi tan impactant com el 'Limónov' del Carrère Últimes crítiques ZeroZeroZero Roberto SavianoTrad. Pau VidalEmpúries458 pàg. 22,90 € Els meus pares Hervé GuibertTrad. David IligClub Editor185 pàg. 16 € La rubia de ojos negros Benjamin BlackTrad. Nuria BarriosAlfaguara330 pàg. 19,50 € Leopardi Pietro CitatiTrad. Juan Díaz de AtauriAcantilado527 pàg. 25 € Barcelona no existeix David CastilloEmpúries 144 pàg. 16 € Salinger Shane Salerno i David ShieldsTrad. Javier CalvoSeix Barral 734 pàg. 27 € El regreso de Titmuss John MortimerTrad. Magdalena PalmerLibros del Asteroide312 pàg. 21,95 € El camino oscuro Ma JianTrad. Cruz Rodríguez JuizMondadori412 pàg. 23,90 € Faré tot el que tu vulguis Iolanda BatalléColumna144 pàg. 15 € Els amors difícils Italo CalvinoEd. 62288 pàg. 18,50 € Leonardo Sciascia va deixar escrit que la ciència, igual que la poesia, és d'aquelles coses que acaben per tornar-te boig. Patrick Deville ho sap molt bé. S'encén un Marlboro 'light' i allarga dos dits cap al paquet mig esventrat que té sobre la taula, com si es preparés per agafar-ne un altre tan bon punt hagi esclafat les restes del primer sobre el cendrer mig moll, naufragi de fibres de tabac i una veta recargolada de paper de fumar. "Sóc un fantasma del futur", diu Deville, l'aventurer, exhalant una pasterada espessa que el fa desaparèixer.Perdó si us heu sentit enganyats. Això no té res a veure amb la gesta de Paul Newman i aquella cassolada infausta