Joachim Meyerhoff es va criar entre bojos. Vivia en una casa del recinte de l'hospital psiquiàtric de Schleswig-Holstein, nord d'Alemanya, entre camises de força i corretges. El seu pare n'era el director. Sortir de casa al matí per anar a l'escola era com pujar al tren de la bruixa: havia d'esquivar dotzenes de grillats que pasturaven lliures amb les bates mig obertes fumant cigarretes d'una sola calada, fent el molí i xisclant com un escamot de pollastres a l'hora en què se'ls serveix el ranxo. "Era un circ i els adorava -m'explica-. Sentia profunda admiració cap a totes aquelles persones. Fins que va arribar un moment en què em vaig adonar que no sé distingir entre el seny i la demència". Per això, diu, es va fer actor.
Els habituals de l'escena teutona el coneixen, sobretot, per un 'Robinson Crusoe' experimental, nudista i una mica paleolític, i per una adaptació de 'L'ignorant i el dement' de Thomas Bernhard. "En cada paper lluito perquè alguna cosa transcendeixi la quotidianitat -refila-. Faig un camí cap a la transgressió". Ha estat membre de la companyia del Gorki de Berlín i de la Schauspiele d'Hamburg. I en els últims temps s'ha passat a les files del cercle de Viena, afiliat a la programació del Burgertheater, on el 2011 va estrenar un monòleg autobiogràfic en sis parts amb el títol 'Alle Toten fliegen hoch'. És a dir, 'Tots els morts volen alt'.
Sóc dels que pensen que la infància en la literatura està un xic sobrevalorada, que salvant els casos de Proust, Nabokov i algun altre que se m'escapa les cròniques del paradís perdut són, en línies generals, una llauna narcisista. En Meyerhoff, però, és fruit d'un altre cocoter. "Després d'anys encarnant centenars de personatges, memoritzant milers de línies de diàleg -segueix-, volia provar d'escriure alguna cosa meva, sobre mi, a veure què passava". I com que l'invent va ser un èxit va decidir transformar els sis capítols del soliloqui en una sèrie de sis noveŀles, totes ambientades al psiquiàtric del seu pare, on la ironia i l'humor negre se serveixen a cullerades.
De moment, n'ha escrit dues. De la primera no en vam tenir notícia, ni en català ni en castellà. La segona, 'Que tot sigui com no ha estat mai', es publica ara, i comença quan en Meyerhoff tenia set anys el dia en què es va trobar el cadàver d'un home que cuidava les flors amansit entre els geranis del jardí. Perquè, diu, aquestes noveŀles parlen de la seva idea de la mort. "Cada llibre té el seu fantasma -exposa-. El primer estava dedicat al meu germà, que va morir en un accident de cotxe mentre jo feia un any d'estudis als EUA. El segon és per al meu pare, que va morir relativament jove de càncer". El tercer serà el dels seus avis.
I després hi ha els malalts del manicomi, que apareixen com fantasmes clamant venjança sonada amb pistoletes de plàstic, mirant-se la vida des de les branques d'un arbre. "Mai no em va semblar que haver crescut en un lloc així tingués res d'especial -dispara-, mai no m'havia parat a analitzar els meus records. Però vaig anar escrivint, i les anècdotes sortien i jo m'ho passava com un cabrit. I aleshores vaig veure que sí, que havia estat excepcional, que ells van ser la meva vida". Els bojos eren Humpty Dumpty. Eren el gos Goofy. Eren Tarzan. "Eren els meus herois de ficció, però és que a sobre eren reals".
Que tot sigui com no ha estat mai
Joachim Meyerhoff
Edicions 62
341 pàg. 19 €
