[image]
[title]"Ja m'has dit el titular", li diem. "Quin?", ens pregunta. "No t'ho penso dir", repliquem. "Pensa que, tanmateix, no llegiré la teva entrevista", remata. "Necessit un director", assumim, derrotats. "Jo això, també ho dic perquè la gent pensarà: aquest s'atreveix a tot. No m'atrevesc a tot. Faig el que puc fer bé, replica. Joan Miquel Oliver porta vuit entrevistes i ja no està per orgues. Lletrista d'Antònia Font i escriptor eventual, va debutar en la novel·la fa cinc anys amb 'El misteri de l'amor', que "va tenir molt més èxit del que esperava". Ara té una altra idea que li volta pel cap, fins i tot ha començat la segona novel·la, però conèixer Mané, fa tres anys, li va fer veure una altra llum: la del teatre. I el resultat és 'Un quilo d'invisible'.
Mané és l'home que li va pintar el seu estudi al barri de Santa Clara de Palma. L'inici de l'obra, ens explica Oliver, són "de bon de veres". "Això que enganya la decoradora mesclant un color, això de la parella que estan discutint per un color i ell convenç el 'tío' perquè ho pintin com la dona vol", afegeix Oliver. Acte seguit crea l'element màgic -la pintura que fa que les coses, i la gent, es tornin invisibles- i la trama -la possibilitat de robar un milió d'euros a la veïna, la sofrida senyora Esclaramunda-, enmig d'un embolic de faldilles típic de la comèdia clàssica. El millor, però, és l'antídot: el gintònic. Quan els personatges descobreixen que si beuen un xupito de pintura invisible esdevenen invisibles, de seguida troben que un bon gintònic els torna a la visibilitat. "És boníssim, això de l'antídot. Ho vaig treure d'un capítol de 'Tom & Jerry'. I si l'antídot és una beguda espirituosa, molt millor... tots acaben amb una bona turca i és més divertit", es recrea.
Ja sabem que està cansat, però li hem de preguntar. Què faries amb un quilo de pintura invisible? "Anar a espiar. No ho sé... El vendria. Es pagaria súper bé en el mercat negre. És il·legal. El tallaria i el vendria. D'un quilo en faria una tona. I en lloc d'invisible, la gent es tornaria un poc més pàlida", diu, rialler.
Una de les coses que ens ha sorprès d''Un quilo d'invisible' és que Oliver abandoni el 'mallorquí', per fer servir l'estàndard. "Ho he fet així -ras i curt-. M'han corregit alguna falta d'ortografia. No sé. Vaig fer El misteri de l'amor així com el vaig fer perquè en aquelles circumstàncies l'havia d'escriure d'aquella manera, perquè era una mena de diari personal".
Oliver és un cul inquiet i potser, en aquesta vida, només li queda plantar un arbre. La dirigiràs tu, l'obra, si arriba a escena? "No, no. Jo puc escriure una obra de teatre, però no la puc dirigir. He anat al teatre, com a espectador, i he vist infinitat de recursos que m'han sorprès, des de l'obra més pardala a la més complicada. I no puc explotar-los perquè no els conec. Necessit un director"... Uf, pensava que no ho diria, que no arribaríem enlloc. Ara només cal que un teatre vulgui fer una gran comèdia. A ell li agradaria el TNC, posats a demanar. Fins i tot faran calés.
UN QUILO D'INVISIBLE
Joan Miquel Oliver
Empúries
124 pàg. 16 €
