Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
John Irving © Ivan Giménez
John Irving © Ivan Giménez

John Irving contra el món

L'escriptor nord-americà presenta dijous a Barcelona la seva última novel·la, 'En una sola persona'

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat

Fins i tot als 70 anys, John Irving no està preparat per deixar el camp de batalla de les polítiques sexuals nord-americanes. Aquí ens explica que la repressió contra la diferència mai no queda massa lluny...

'En una sola persona', en part, tracta de com descrivim la nostra sexualitat. Per què aquest és un tema clau per a tu?
Els inadaptats sexuals sempre m'han interessat; són valents. La seva soledat m'atrau, però també pateixo per ells. La gent més tancada de mires els defuig, o fins i tot intenta fer-los mal. La mare de Garp -El món segons Garp- va practicar sexe, una vegada, amb un home comatós, i mai més no ho va tornar a fer. El Dr. Larch -l'avortista addicte a l'èter de Les normes de la casa de la sidra- va practicar sexe, també només una vegada, amb una prostituta. El narrador d''Oración por Owen Meany' -Johnny Wheelwright, a qui anomenen, a la seva esquena, "homosexual no practicant"- mai no ha conegut el sexe. Evidentment, en Johnny està enamorat de l'Owen, però mai no ha sortit de l'armari.

Com veus la sexualitat de Billy Abbott, el protagonista i narrador bisexual d''En una sola persona'?
En Billy és molt obert, però la seva soledat és extrema. Sempre ens hem malfiat dels homes bisexuals. Molts homes gais de la meva generació refusen creure que eren bisexuals. Per a molts homes gais, un paio bisexual era només un gai amb un peu a l'armari. Per a les dones heterosexuals, un home bisexual era el doble de poc fiable: et podia deixar per una dona o un paio.

Les etiquetes sexuals -gai, bisexual, transsexual- diuen alguna cosa veritable sobre nosaltres?
Les nostres identitats sexuals importen, però els herois del Billy són dos homes transsexual, en el sentit que Miss Frost i Gee són les dues persones que el Billy més admira, potser perquè la gent en desconfia i els margina més que a ell, fins i tot. De fet, quan el Billy descobreix que Frost era un home, li diu, acusadorament: "Ets un transsexual!". Miss Frost li respon tallant: "Estimat noi, sisplau, no em posis una etiqueta; no em converteixis en una categoria abans de conèixer-me".

En Billy diu: "Estem formats pel que desitgem". ¿Fins a quin punt això representa el teu sentiment?
En Billy ha sortit de la meva imaginació de tot el que jo podria haver sigut si hagués seguit els meus primers impulsos adolescents. La majoria de nosaltres no actuem segons les nostres elucubracions sexuals primerenques. De fet, la majoria de la gent preferiria oblidar-les; no pas jo. Crec que la nostra simpatia pels altres prové, en part, de la nostra habilitat per recordar els nostres sentiments, de ser honestos sobre el que ens venia de gust fer. La tolerància sexual prové del fet de ser honestos amb nosaltres mateixos, sobre el que havíem imaginat sexualment. Aquests adults que sempre expliquen als joves i als adults que s'haurien d'abstenir de fer-ho tot... Bé, mai no deuen haver tingut infància o adolescència, o convenientment han oblidat com eren quan eren joves.

Com va ser la teva infància?
Quan era un noi, em vaig imaginar practicant sexe amb les amigues de ma mare, amb noies de la meva edat, fins i tot amb alguns nois més grans entre els meus companys de l'equip de lluita. Al final, em van acabar agradant les noies, però l'atracció cap a la gent 'equivocada' mai no em va abandonar. El que dic és que l'impuls cap a la bisexualitat era molt fort; les meves primeres experiències sexuals -encara més important, les meves primeres imaginacions sobre el sexe- em van ensenyar que el desig sexual és mutable. De fet, en el meu cas, la mutabilitat sexual era la norma. El que em va fer un escriptor va ser una combinació del que llegia i del que imaginava. Sobretot del que havia imaginat sexualment. Com en Billy ens explica en el primer capítol: estem formats pel que desitgem. I afegeix: "Desitjava esdevenir un escriptor i practicar sexe amb Miss Frost, no necessàriament en aquest ordre"

¿Et sorprèn que la intolerància sexual encara sigui un problema a tenir en compte?
L'any 78, quan vaig escriure Garp, vaig pensar que ja havia tancat el tema de la intolerància sexual. Garp és una novel·la més radical que En una sola persona: la sàtira és àmplia, la situació és extrema. Un home és assassinat per una dona que odia els homes; la seva mare és assassinada per un home que odia les dones. En una sola persona és més realista, però és el mateix depriment subjecte: una crida a la tolerància de les nostres diferències sexuals, 34 anys després de Garp. Les meves novel·les no tracten del que és bo per a nosaltres; van de com ens comportem, de com som. Escric cada novel·la dirigida cap a un final predeterminat. Començo per les darreres frases, a vegades pels darrers paràgrafs. No és mai un objectiu del meu art 'deixar vagar la ment lliure'. Ni el meu ni el del lector.

Incorpores elements de la teva vida en la feina. ¿Tractaràs l'ensurt amb el càncer que vas tenir fa pocs anys?
No sóc un escriptor autobiogràfic. Les poques coses d'interès que m'han passat s'han alterat radicalment en la ficció, en tots els casos. Agafem dos exemples d'En una sola persona. El meu avi matern, com l'avi Harry, era un transvestit, però només a l'escenari. No ho feia en la intimitat. La meva mare era apuntadora en un petit teatre de ciutat petita, però era la persona menys homòfoba que mai he conegut. I podria seguir... L'ensurt del càncer va acabar bé. Per tant, no és gaire interessant.

¿La teva visió de la violència està influïda per la lluita lliure?
La meva visió de la violència -les repetides morts i ferides violentes en les meves novel·les- no té res a veure amb la lluita lliure, que és un esport molt controlat. Els éssers humans són violents. La història humana és violenta. Les notícies són violentes.

Com ha influït en la teva feina la lluita lliure?
Vaig competir com a lluitador durant vint anys. I vaig fer d'entrenador fins als 47. La lluita lliure i l'escriptura són coses similars, per mi. Hi ha repetició, una atenció als petits detalls. El lluitador es passa la vida practicant, repetint els mateixos moviments una i altra vegada fins que es converteixen en una segona naturalesa. I fas això sovint amb el mateix espàrring. La bona escriptura és reescriptura. La lluita lliure i l'escriptura no són exercicis recreatius: són disciplines.

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat