La marinada de Lluís Foix

Hi va haver un temps en què el MeteoSat no existia, i la gent només podia predir les inclemències meteorològiques per l'altura que agafava el vol de les perdius. Així funcionava el món quan Lluís Foix, l'home que en una ocasió va ser director de 'La Vanguardia', vivia a Rocafort de Vallbona. "És a la infància que ens fem forts -explica-. Jo ho he notat molt cada cop que he fet turisme periodístic, que és el turisme més formatiu que existeix". Va ser a l'Iraq quan la Guerra del Golf, a Beirut en els moments de conflicte i a la punta sud de l'Argentina. Va fer d'enviat especial a la Xina, a Babilònia i a Teheran. I durant una època va ser corresponsal a Londres. Però quan ha escrit un llibre de memòries no ens ha parlat pas dels seus viatges per mig món, sinó dels records de nen que va ser aixecat en un poblet de Lleida, en un moment en què no existia el MeteoSat.

Es diu 'La marinada sempre arriba', i és un fris impressionista que retrata usos i costums de la vida agrícola durant la postguerra. "En Lluís Permanyer em va confessar que al principi havia tingut por que em quedés una mena de recull d'articles -diu Foix-. Per sort, sembla que el vaig sorprendre". Deia Max Aub que un és d'on va fer el batxillerat, però si en comptes de néixer a París hagués patit la Catalunya rural dels 40 potser hauria apuntat una mica abans. Lluís Foix afirma en el seu llibre que tot el que sap ho deu a l'època que va passar a pagès. "Bé, sempre s'aprenen coses -precisa-. Però quan vaig arribar a Barcelona, amb 17 anys, ja tenia el cap moblat. El que va venir després va ser com estirar el fil". És probable que els seus relats autobiogràfics no s'aturin aquí, que vinguin més llibres sobre la facultat i la professió. Però els budells li demanaven començar pel principi.

Goethe va escriure que qui no sap com creix un roure no sap res. "Qui no sap que per obtenir un raïm que permeti fer vi cal esperar, tampoc sap res -rebla-. En general, un agricultor ha après a ser més pacient i metòdic que la gent de ciutat". Té conya que mentre profereix aquesta declaració de principis vagi consultant insistentment l'iPhone. També és cert que 'La marinada sempre arriba' és molt més que un manual de bona conducta camperola amb homenatge a les arrels camuflat. Diria que és la mirada fascinada d'un nen que feia retrats robot dels maquis, que es prenia això de l'estraperlo com un joc, que sabia que el poble estava dividit entre el bar d'esquerres i de dretes. Ara aquest nen ha crescut, seu davant meu, molt feliç, i amb un somriure tranquil diu: "La veritat, jo no esperava tant de la vida".


LA MARINADA SEMPRE ARRIBA
Lluís Foix
Columna
250 pàg., 19,90 €