Les botes de Lionel Shriver

L'autor de 'Monasterio' ens explica els secrets de la seva literatura Anys enrere, a Madrid, Andrés Trapiello li va demanar al guatemalenc Eduardo Halfon que escrigués la història del seu avi, un jueu de Lódz reservat i molt discret que acostumava a explicar als seus néts que el número que duia tatuat al braç era el de telèfon, i que se l'havia fet gravar com una senzilla mesura de precaució per si mai li fallava la memòria. Poc després, potser per l'impuls d'aquest consell de sobretaula, Halfon publicava 'El boxeador polaco', l'inici d'una sèrie parcialment autobiogràfica que va continuar amb 'La pirueta'. Aquest 'Monasterio' és la tercera entrega.És curiós, perquè això d'en Trapiello ja ho havies explicat en un llibre anterior.Sí, sortia a 'El ángel literario', que en realitat és el primer llibre on vaig explicar la història del meu avi. Me n'hauria d'anar molt enrere per raonar la gènesi de tot plegat. Perquè jo no estic escrivint una sola obra, sinó un 'Rayuela'. Tots els meus llibres estan connectats, com un sistema solar, que té un sol al mig que no sé què és. I els llibres són els planetes, amb un element interplanetari que és aquest Eduardo Halfon, que s'assembla una mica a mi.Però que no ets ben bé tu, oi?Estem molt lligats. Les meves preocupacions són les seves, i al revés. Quan parlo ja no sé si parlo jo o ell. Ara et demanaria un cigarro, però jo no fumo. És ell qui fuma. Quin dilema! Si més no, sembla que tots dos sou igual de neuròtics.I no ens agrada dormir en

Entrevistem l'escriptor escocès que acaba de publicar 'Skagboys' És el conte de la lletera. Tot 'loser' redimit s’acaba convertint en un melancòlic que acaba plorant de nostàlgia pels seus temps de bala perduda. I, de retruc, fa que també nosaltres enyorem la seva vida de tronera, aquell paràsit a qui havíem convertit en el rei dels àcrates, i que s’ha reformat. Això explica que tants adolescents de fa divuit anys es traguessin el barret quan veien Ewan McGregor bussejant en aigües fecals com qui busca corall. I explica que Irvine Welsh, l’autor de 'Trainspotting', es convertís en un boom de la cultura del subsòl. “Jo també sóc un nostàlgic”, engalta.I aquesta és la llet vessada. Michel Platini, a l’Eurocopa del 84, escalant posicions per als francesos. Els gols enllaunats que es retransmetien en loop a cada pub d’Edimburg per aixecar la moral a una clientela defallida. Els nanos increpant la tele, crispats per l’speed, tots com un sac d’ossos, amb polos Fred Perry i cara de son. Uns xavals sense pèl a la cara, condemnats per les polítiques laborals de la Thatcher a una vida pària abans d’haver arribat a la majoria d’edat. “No et sorprengui que ens droguéssim –diu–. Quan el món et fot una coça, et punxes, i au”.A 'Skagboys' ha tornat a l’Escòcia dels seus anys de guerrilla. “Tenia moltes ganes de parlar un altre cop d’aquella època”, rebla, balancejant-se endavant i endarrere, amb les mans al clatell i els colzes amunt, com si es perdés en el record. Diu que ho tenia fàcil, p

L'escriptor mallorquí ens ho explica tot sobre 'El rastre blau de les formigues' Sa Figuera Verda és una finca modesta, allunyada del món, un lloc on les perdius van a refugiar-se quan comença la temporada de caça, perquè saben que allà no s'aplica la pena de mort. Ponç Pons s'asseu a terra, l'esquena recolzada en un pany de paret seca reescalfada, amb un quadern i una estilogràfica Pelikan. I així escriu, hores i hores, tota la tarda, mentre les formigues se li enfilen per les cames com si fossin l'escorça d'un pi. "Em van i vénen com volen", diu. De tant en tant, alguna arriba a la pàgina a mig omplir i s'arrossega per la tinta fresca. I quan desapareix pel marge deixa un caminet blavós, com un borrissol.No som a Menorca, ara, sinó en una habitació interior d'un pis de Muntaner, tocant a Mitre. Aquí les formigues no deixen rastre blau. En Ponç, un home serè, reconeix que això no va amb ell. "Jo em sento com Spinoza -explica-. Quin personatge! Li brinden ser catedràtic a la universitat de Heidelberg i declina l'oferta per continuar polint lents". És un illòman, en Ponç. Als matins va a fer classes en un institut. Ell n'hi diu "anar a convertir infidels". A les tardes, agafa la bicicleta, una motxilla, i se'n va al seu refugi, lluny de tot.No té pressaS'hi va fer construir una cabana de llenya, sense electricitat ni gas, amb un banc a l'entrada, a la manera del 'Walden' de Thoreau. I se n'hi va a llegir i omplir llibretes. D'allà, va sortir-ne el 'Dillatari' i, ara, 'El rastr

Karl Ove Knausgård publica 'Un hombre enamorado', la segona part de la seva autobiografia, titulada 'Mein Kampf' És estrany que algú amb 45 anys hagi escrit la seva biografia. És estrany que li hagi ocupat 3.500 fulls, repartits en sis llibres. Però encara és més estrany que hagi tingut la gosadia de posar-li 'Mi lucha', com Hitler. Al noruec Karl Ove Knausgård, ara resident a Suècia, res no li fa por. Després de l'èxit de la primera part, 'La muerte del padre', aquí arriba el segon volum de la sèrie.Tinc entès que el sisè llibre és una disquisició al voltant del nazisme. ¿Estava tot calculat?La veritat és que no. Però el 'Mein Kampf' és, encara, el gran arcà dels nostres temps. Tot dilema moral contemporani se segueix emmirallant en l'Europa del 39. Fins i tot els individuals. No havia llegit el 'Mein Kampf' quan vaig començar a escriure, però em semblava un títol idoni per a una autobiografia.Què vol dir que et sents un home del segle XVIII?Aquest és el dilema que ho va aixecar tot enlaire. Crec que sóc una mica massa reaccionari per a la moderna Suècia.En aquest llibre hi ha una discussió sobre l'individu en relació amb l'entorn.Tinc un amic que diu que Bergman hauria estat Bergman encara que hagués nascut en un altre temps, i en un altre lloc. Al primer volum de la sèrie parlava de fins a quin punt el meu pare m'havia determinat. Ell diria que vaig néixer sent qui sóc, que les circumstàncies no importen.Acabes de citar Bergman. Quin paper juga en la teva vida?Abans d'escr