Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Patrick Deville
©Ivan Giménez

Patrick Deville, un fantasma fumador

Parlem amb l'autor de 'Peste & Cólera', un llibre quasi tan impactant com el 'Limónov' del Carrère

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat

Leonardo Sciascia va deixar escrit que la ciència, igual que la poesia, és d'aquelles coses que acaben per tornar-te boig. Patrick Deville ho sap molt bé. S'encén un Marlboro 'light' i allarga dos dits cap al paquet mig esventrat que té sobre la taula, com si es preparés per agafar-ne un altre tan bon punt hagi esclafat les restes del primer sobre el cendrer mig moll, naufragi de fibres de tabac i una veta recargolada de paper de fumar. "Sóc un fantasma del futur", diu Deville, l'aventurer, exhalant una pasterada espessa que el fa desaparèixer.

Perdó si us heu sentit enganyats. Això no té res a veure amb la gesta de Paul Newman i aquella cassolada infausta d'ous bullits. Deville no gastaria suor ni tinta per a les fanfarronades d'un milhomes testosterònic com aquell. "Em sento més aviat hereu d'aquell gènere medieval que es desfeia en lloances narrant per episodis la vida dels sants", esmola. I recita un vers de Jules Laforgue, que fa així: "Ah, sí! Tornar-se llegendari al llindar de segles xarlatans!". La seva llegenda té nom i cognom. Alexandre Yersin, per servir-vos.

La balada d'un punk assenyat
Sciascia no anava mal encaminat: els científics i els poetes no pertanyen a estirps tan diferents. Quan Rimbaud se'n va anar a fer de traficant d'armes a l'Etiòpia colonial del 1880 i escaig -fi de la vida de poeta, principi de la de contrabandista- ja només llegia llibres de trigonometria, física mecànica i construcció naval. "Perquè volia fer-se enginyer -explica Deville-. O tenir un fill que fos enginyer, tant se val". Diu Deville que a Rimbaud, si hagués pogut, li hauria agradat ser com Yersin. El seu Yersin. Yersin, el guerrer.

Havia estat el deixeble favorit de Louis Pasteur en els temps en què provava la vacuna de la ràbia. I anys més tard, a Hong Kong, va descobrir el bacil de la pesta. "Coneixia bastant bé la seva història -es defensa-. M'impressionava que, com Rimbaud, hagués decidit deixar la vida a França, clavant un cop de porta, marxant cap al desconegut". Però Deville no es va decidir a escriure 'Peste & Cólera' fins que els de l'Institut Pasteur van accedir a obrir-li els arxius, on tenen catalogada la correspondència de Yersin. Obres completes.

Patrick Deville és d'aquella casta d'historiadors que sembla que tinguin el do de la ubiqüitat. Ja pot parlar dels processos contra els 'khmers' rojos de Cambodja o de la desfilada militar soviètica que Hitchcock va filmar a la primera escena de 'Topaz'. De l'escola naval de Brest o del tràgic destí d'Isadora Duncan, que va morir escanyada quan el seu propi mocador es va enredar amb la roda d'un automòbil. Sempre ho fa amb la mateixa naturalitat de testimoni directe. "Com a fantasma, sóc molt curiós". Riu. I encén el segon Marlboro, que feia estona que li rodava pels dits.

L'any 2011, Emmanuel Carrère seguia les passes de Limónov des de la URSS fins a París, Nova York, Bòsnia i l'Orient Mitjà. Des dels anys 40 fins a la Rússia de Putin. ¿Ens hauria de sorprendre que tots dos llibres guanyessin el Prix des Prix en anys consecutius? "Yersin, però, no és un heroi satànic", rectifica Deville, i amb raó. Yersin no busca la controvèrsia, ni l'excés, ni fer-se famós a còpia d'escàndols. No vol ser odiat ni admirat. A diferència de Limónov, Yersin no és un poeta maleït. Ara bé, és un científic. I, com deia Sciascia, ja té feta la meitat del camí.

Peste & Cólera
Patrick Deville
Anagrama
234 pàg. 18,90 €

També t'agradarà

Quin fàstic que fa el pernil dolç!
  • Què fer
  • Activitats literàries

Christine Angot escriu una novel·la sexual que fa venir basques Bertolucci ho va fer amb una untada de mantega. Oshima, amb un ou de corral passat per aigua. Christine Angot ha optat per una mica de porc llescat, gelatinós, ple de tendrums. "No era la meva intenció resultar escandalosa", em diu, molt segura. Però imagineu-vos-ho: una humil llenca de pernil dolç, un tall d'embotit rosadet, inofensiu en aparença, que un senyor assegut en un vàter, amb el cinturó a l'altura dels turmells, extreu d'un sobre de plàstic estil paquet Campofrío i s'enrotlla al voltant del membre erecte mentre va fent les seves deposicions. Repulsiu, oi?Mala sangVa vestida de rigorós negre, com si estigués a punt de sumar-se a un seguici funerari provençal de l'any 1854. "Vull que el lector visualitzi tot el que escric, que senti que són les seves cames, el seu pit i els seus òrgans sexuals els que estan vivint la història -rebla-. Vull que senti que la seva pell és dins de la novel·la". M'increpa amb una mirada que és pura astúcia, mentre beu cafè a glops minúsculs. Jo, quin remei, empasso saliva, i li pregunto com va començar tot plegat. Diu que fa un parell d'anys una revista femenina que batia rècords d'estupidesa li va encarregar que escrigués un relat per a un número especial sobre eròtica. "Em va tocar els nassos -respon, molt més fina i elegant del que les paraules semblen amagar-. Aquesta mania de fer literatura de gènere em treu de polleguera". Però l'encàrrec estava molt ben remunerat, i ja

Enrique Vila-Matas
  • Què fer
  • Activitats literàries

Parlem amb ell de 'Kassel no invita a la lógica', la seva hilarant i surrealista crònica de la Documenta Deia Samuel Beckett, amb aquell sarcasme irlandès tan aspre que gastava, "fracassa un altre cop, i fracassa encara millor". Enrique Vila-Matas em va explicar en una ocasió que aquesta mutació àcida de l'imperatiu dèlfic era el seu parenostre. Recordo bé el dia. Ell portava unes ulleres de sol vermelles que espetegaven com dos llums de fre. Algú li havia dit que tenia una retirada a Lovecraft, i en feia conya. 'Aire de Dylan', el seu penúltim llibre, acabava de sortir al carrer.Vas començar a escriure 'Aire de Dylan' després de rebre una invitació per participar en un congrés suís sobre el fracàs.En això és com 'Kassel no invita a la lógica', que arrenca quan em conviden a la Documenta. Són dos llibres molt diferents amb alguna cosa que els connecta. En el seu dia vaig dir que 'Aire de Dylan' era com un cop de vent, com una brisa de tardor entrant en una casa d'estiueig, anunciant el canvi d'estació.Com la instal·lació de Ryan Gander, la del corrent d'aire artificial, que hi havia a Kassel.Al principi volia que el títol del llibre fos 'El impulso invisible', com el de l'obra de Gander. Perquè és un impuls així, atzarós, el que em desperta la curiositat, l'eufòria d'escriure.Però vas acabar optant per un homenatge a Italo Calvino.M'agradava aquella frase seva, "Torí convida a la lògica, però condemna a la bogeria". Jo venia de Torí, havia visitat el lloc on Nietzsche va parl

Publicitat
Entrevistem Vicenç Pagès Jordà
  • Què fer
  • Activitats literàries

L'autor d''Els jugadors de whist' ens sorprèn amb 'Dies de frontera' És un fet, Els jugadors de whist va deixar el llistó molt elevat. Tant, que vam arribar a pensar que si Vicenç Pagès Jordà s'atrevia a escriure un nou llibre se la fotria, i tota la collita se n'aniria en orris. Calia un repte encara més alt perquè tots plegats, homes de poca fe, ens empasséssim la desconfiança. Un repte agosarat. Un repte sense precedents. I el va trobar allà on menys ens esperàvem. ¿En quin moment se't va acudir anar a buscar una història a La Jonquera? Vaig estar-hi dos anys com a profe d'institut. Es podria dir que m'hi van destinar. No és com per anar-hi de vacances, ja ho saps. Però vaig descobrir la zona i de seguida em vaig adonar que tenia força. Hi va haver una època en què em dedicava a anar-hi pujant. Hi feia el menú de migdia i observava.I vas remenar en la seva mitologia literària, que pel que es veu va de Nostradamus a Sangtraït.El cas de Sangtraït és bastant curiós. És l'única formació d'allà i, excepte per alguna referència al tràfic de LSD, mai no en van parlar gaire. En Bezsonoff sí que va plantar-hi bandera, però vaja, d'una manera molt discreta, en una frase o dues. La veritat és que em va semblar que havia trobat un espai molt poc explotat. ¿Et sents una mica pioner? Em feia gràcia ser el primer. És un lloc digne d'una carrera literària. Té el prostíbul més gran d'Europa. És el territori del 'fast-food', dels cartrons de tabac. Si vols sexe pagues, si tens gana te'n vas

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat