Pere Gimferrer, un poeta

Entrevista a l'autor d'un dels llibres de l'any, 'El castell de la puresa'

0

Comentaris

comments.add +

©Scott Chasserot


Per començar serem agosarats: 'El castell de la puresa' és el millor llibre del 2014. Sí, sí, acabem de començar l'any i això no és un anunci de cotxes que al gener t'avança que tal model és el millor vehicle de l'any. Però se'm fa difícil imaginar quin llibre el podrà superar. Si ho aconsegueix, li haurem d'aixecar un monument a la plaça de Catalunya. Li dic a Pere Gimferrer només asseure'ns i em diu que no esperava un inici tan aprubte, després d'uns minuts de discusió per si ens hem de tractar de tu, de vostè o de vós. Després que decideixi treure's l'armilla. I després que m'ofereixi una pastilleta que no aconsegueixo saber què és. "No la mosseguis", em recomana. Li faig cas. "Quants anys tens?", pregunta. 37, li responc. "És curiós. Exactament la mateixa edat de tots els que m'han entrevistat", diu. Sé que és una mentida, perquè en conec almenys un que ha parlat amb ell que en té 30. Tant és.

Crec que el número 43, com diu Josep Pedrals al pròleg, és força important a 'El castell de la puresa'.
Tenia 43 anys el 1988. I del 69 al 2013 en van 43, també. No té cap clau cabalística. El 69 ja el vaig explicar en altres llibres meus, com 'Interludio azul'. El 88 és un poema complicat, però no tant. L'any 88 tenia 43 anys, una edat no gaire bona. La seva versió òptima, un la té o abans dels 30 o després dels 50.  Als 43 corres el perill de tornar-te una mica idiota. Però això deixem-ho de banda, perquè no hi han normes. El 88 vaig acabar el meu llibre 'El vendaval', que pensava publicar el 89. A Lleida, en un sopar d'uns premis, Isidor Cònsul em va dir una cosa. No era cap gran amic d'Isidor Cònsul. Em va dir, publica'l el 88 si ets a temps perquè no tindràs competidor i guanyaràs tots els premis. I va tenir raó. Vaig trucat en Castellet a Edicions 62 i em va dir que el llibre podia sortir el desembre del 88. Això es barreja amb una cosa estranya: la Seu Vella de Lleida va ser caserna durant la Guerra Civil i el meu pare hi va ser, amb l'exèrcit republicà. Ho vaig llegir en unes cartes que va enviar des de la caserna/catedral. Però això no té res a veure amb el poema 'Claustre verd', que tracta de l'efecte del pas del temps sobre les persones. Què ha passat del 88 fins ara? Des del 38 fins al 88.

Per què el llibre es diu 'El castell de la puresa'?
És una frase de Mallarmé i no meva. Com que és l'última frase d'un llibre, 'Igitur', que crec que no està ben acabat i que no va publicar mai en vida. Com a frase final no pot ser més enigmàtica. Què vol dir, un cop s'ha anat el no-res, resta el castell de la puresa? Només pot dir dues coses: o resta la pàgina en blanc que és l'obsessió de Mallarmé, o resta l'obra poètica. No veig altra cosa. La idea de fer-lo servir com a títol va ser d'Octavio Paz, que després va deixar d'utilizar-lo, en un llibre sobre Marcel Duchamp. També hi ha una película mexicana, 'El castillo de la pureza', d'Arturo Ripstein, que no he vist. No la conec. El director m'agrada.

Crec que aquest llibre és molt nocturn. Escriu de nit?
La poesia transcorre de dia o de nit en un temps que és només el del poema. Puc escriure un poema en qualsevol moment i en qualsevol lloc, i situar-me en qualsevol altre moment i en qualsevol altre lloc. La poesia transcorre en el temps en el qual transcorre el poema, no en el temps en el qual s'escriu. Ara també hi ha imatges solars, de llum.

"Som ostatges del mot i rehenes del dia", diu a 'Ensenhamen'.
Això és una broma. En el fons hi ha una broma. Vull manifestar la meva protesta enèrgica, però soterrada, per una actuació que crec totalment incorrecta de l'IEC. A veure, el Fabra registra encara 'ostatges' i 'rehenes'. Són pràcticament sinònims. L'IEC avui només registra 'ostatges'. 'Rehenes', perquè ha caigut en desús, i 'ostatges' és una paraula més viva? No, no és aquesta la raó . 'Rehenes' ens molesta perquè s'assembla a la paraula castellana. Em ambdós casos ve del mossàrab. I és tan antiga que surt a Bernat Metge i és tan lluny d'estar en desús que el segle XX n'està ple, des de la traducció de Plutarc de Carles Riba. I diria que 'rehenes' és més antic que 'ostatges'. No m'he entretingut a mirar-ho al Coromines. Però això crec que al lector de Time Out tant se li en dóna.

"He fet un llibre en italià que publicaré quan toqui!


Vostè escriu en diferents llengües.
Jo he escrit en català, castellà, francès i italià. He fet poca poesia en francès i en italià tinc un llibre inèdit que sortirà algun dia. En francès dubto que torni a escriure poesia, assaig sí.  He fet darrerement un llibre en italià, no molt llarg, onze poemes, que ja publicaré quan toqui. En sé més. Llegeixo vuit o nou llengües. En el cas del francès, no sóc l'únic. En el cas de l'italià, modernament, només unes poques coses de Riba, a 'Les estances'. A l'Edat Mitjana, però, n'hi va haver uns quants. Junoy va escriure molt en francès.

Quina diferència hi ha entre el que escriu en castellà i el que escriu en català? En català em sembla més essencialista i en castellà, més pop.
Fa molts anys que no em versiono. Al principi, crec que amb un criteri erroni, m'havia traduït. L'últim cop que ho vaig fer va ser a 'Aparicions', l'any 81. Després sempre ho han fet altres. I això passarà igual amb aquest i amb l'italià. El que varia és la història de la llengua. Aquí hi intervenen dos factors essencials. En català no hi ha hagut cap Góngora. Això és determinant. Hi va haver poetes catalans interessants en aquella època, però no pas cap Góngora. És un cas únic. Tampoc no hi hagut un neogongorisme al segle XX, llevat de Rosselló-Pòrcel, que va intentar-ho, però va morir molt aviat. Inversament, a l'època d'Ausiàs March no hi ha cap poeta en castellà que sigui equiparable a Ausiàs March. Això determina un tercer factor: les paraules vigents poèticament pertanyen a històries diferents, depenent si vens de Góngora o d'Ausiàs March. En català són vigents paraules medievals i de la naturalesa que en castellà han perdut vigència des de fa temps. Hi ha un cas particular d'un poeta que fa servir paraules que mai no han envellit: Dante. És un autor genial, només comporable a Virgili.

En català, la poesia que triomfa és la de la quotidianitat.
En català, el que passa, és que sovint hi ha poetes que es pensen que segueixen el que va fer Gabriel Ferrater, que és un poeta falsament realista. És molt obscur. És difícil d'interpretar. És un poeta obscuríssim. No té res, de poeta realista. Molta gent es pensa que el continua. I és tot el contrari.

"No espero que entenguin el fil lògic, però que les imatges, el ritme, les associacions, siguin prou interessants perquè el poema se sostingui sense un fil lògic aparent"


És a prop dels 70 anys. Què espera dels lectors?
Espero lectors que vulguin llegir poesia i que no es pensin que la poesia és una altra cosa. És molt senzill. Hi ha una cosa que sé perfectament. Me l'ha dit més d'una persona. Acaben la lectura enlluernats. No saben que han llegit i han de tornar a llegir. Això em sembla excel·lent, perquè vol dir que la persona ha comprat el llibre o l'ha robat. En segon lloc, perquè creu que val la pena tornar-lo a llegir. No espero que entenguin el fil lògic, però que les imatges, el ritme, les associacions, siguin prou interessants perquè el poema se sostingui sense un fil lògic aparent. Hi ha un altre punt lligat a la meva persona. Allò que deia Gil de Biedma de "muy pobre hombre ha de ser uno" per no sortir mai en un poema teu. Aspiro que el lector trobi una realitat que només existeix en el poema. En aquest sentit, és una forma de coneixença, perquè no existia abans del poema. Sempre poso el mateix exemple clàssic, el més senzill: Dámaso Alonso explicant "los raudos torbellinos de Noruega" de Góngora. Què vol dir? Els falcons. Però Dámaso sabia perfectament que una cosa no equival a l'altra. Góngora no escrivia a l'atzar. És una realitat verbal que funciona per si mateixa.

Què és un poema?
Una realitat verbal que no existeix en paraules diferents al poema. És una forma de coneixença, com ho és una peça musical o una pintura. És una detenció del temps per mobilitzar un significat autosuficient, autònom. Això s'acosta a la definició de la música que feia Stravinsky: la música és una forma de mobilitzar el temps.

Què llegeix ara?
Em nego a parlar de la meva generació. Més joves? Josep Pedrals. No sé si coneixes la història més divertida. El coneixia, fins i tot havia escrit d'ell, però li vaig demanar a l'editor que fos ell mateix qui li demanés el pròleg. La cosa més bona no és aquesta: em va demanar un temps per fer-ho, perquè va resultar que era un poema llarg. I va dir: el que més m'ha agradat és que a ell li agrada Armand Obiols. Obiols és un poeta extraordinari. 'Oda a Catalunya' és un dels millors poemes del segle XX. El poeta preferit és Dante i després Guido Cavalcanti.

Té ara la mateixa visió de la poesia que fa 43 anys?
Sí, i la de l'any 50. Vaig formar-me un concepte de la poesia als tretze anys que no ha variat mai. També, per cert, el concepte de la pintura i el del cinema. Em temo que és formalista.


Reserva restaurant

  • Negro Carbón

    Valoració: 3/5

    A l’Argentina, on es menja la millor carn a preu més b...

  • Can Solé

    Valoració: 4/5

    O la versió catalana d'un guisat típic de pescadors. L'...

  • Gravin

    Valoració: 4/5

    El restaurant Gravin té la gràcia de tenir un esperit d...

Compra entrades de teatre


Els usuaris diuen

0 comments

Segueix-nos

Spotify

Subscriu-te al Spotify de Time Out Barcelona i gaudeix de les cançons favorites i llistes temàtiques

El blog de llibres

Literatura barata

Per Albert Forns