Philip Hoare, l'home que neda amb taurons

Ho ha fet, ha nedat entre taurons, aquest matí, vestit de neoprè, perquè diu que el cos li demana posar-se a l'abast de la mort una estoneta al dia. El seu nom és Philip Hoare, i vint anys enrere era el capatàs d'una discogràfica punk anglesa que venia dinamita en format vinil. Ara s'assembla a David Hyde Pierce quan interpretava el doctor Niles Crane a 'Frasier' -igual d'espigat i ossut, mateix timbre prim-, però amb esperit de brau corsari. "Em banyo al mar cada dia, perquè la idea de poder morir a la primera distracció em sembla fascinant" expressa aquest esclau del déu Neptú, que assegura que sota la superfície de l'aigua hi ha un univers de sang, crits i violència que encara hem d'explorar.

Abans era un home de vida urbana. Dels seus anys de periodista recorda el dia en què va estar ficant el nas a la nevera de l'apartament de Katharine Hepburn a Manhattan, en un moment de distracció del servei, per fer un desglossament de la seva dieta. Aquesta conducta moderada va acabar en el moment en què va experimentar la crida salvatge. "Haurien d'haver intuït que això em podia passar -engalta-. De petit m'agradava massa Jacques Cousteau". Bromes a banda, salta a la vista que aquesta inclinació ve de lluny. Un llibre com 'El mar interior' només es pot escriure a còpia d'experiència.

L'any 1800 i escaig alguns dels seus ancestres van agafar un vaixell que salpava rumb a Amèrica per enrolar-se a les caravanes dels colons. La història va acabar com el rosari de l'aurora: els nens van morir mossegats per una serp, i els adults d'alguna misteriosa epidèmia que va liquidar tota l'expedició. "Sóc un romàntic, ho porto a la sang", explica, recordant aquells malaventurats que van anar a provar fortuna i s'hi van deixar la vida. "Ja quan tenia 14 anys escrivia un quadern amb poemes, fotos i dibuixos -brama, encès pel record-. Semblava una novel·la de ciència-ficció, fruit d'una ment dissipada, on podies trobar un catxalot al costat d'una foto de dos ballarins de claqué".

No era un nen normal, aquest Philip. I ara que és gran sembla un navegant de la tripulació de Caront. El seu anterior llibre, 'Leviatan', ja donava una imatge bastant precisa de quina passió obscura sent ell cap a la vida marinera. "Els maoris prediquen que els seus avantpassats van arribar a Nova Zelanda muntats a lloms d'un ramat de balenes -rebla-. En el món aquàtic hi ha una qüestió espiritual de la qual sóc un creient devot". Diu que de petit tenia una enciclopèdia iŀlustrada de ciències naturals, i que el volum de biologia marina li produïa un terror sideral. "No m'atrevia ni a posar el dit en una pàgina on hi hagués aigua -assenyala-. Sabia que tenia una força indomable". I va anar posposant el dia de fer-se a la mar, perquè era conscient que quan s'hi estrenés ja no ho podria deixar.