Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Quin fàstic que fa el pernil dolç!

Christine Angot escriu una novel·la sexual que fa venir basques

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat
Bertolucci ho va fer amb una untada de mantega. Oshima, amb un ou de corral passat per aigua. Christine Angot ha optat per una mica de porc llescat, gelatinós, ple de tendrums. "No era la meva intenció resultar escandalosa", em diu, molt segura. Però imagineu-vos-ho: una humil llenca de pernil dolç, un tall d'embotit rosadet, inofensiu en aparença, que un senyor assegut en un vàter, amb el cinturó a l'altura dels turmells, extreu d'un sobre de plàstic estil paquet Campofrío i s'enrotlla al voltant del membre erecte mentre va fent les seves deposicions. Repulsiu, oi?

Mala sang
Va vestida de rigorós negre, com si estigués a punt de sumar-se a un seguici funerari provençal de l'any 1854. "Vull que el lector visualitzi tot el que escric, que senti que són les seves cames, el seu pit i els seus òrgans sexuals els que estan vivint la història -rebla-. Vull que senti que la seva pell és dins de la novel·la". M'increpa amb una mirada que és pura astúcia, mentre beu cafè a glops minúsculs. Jo, quin remei, empasso saliva, i li pregunto com va començar tot plegat.

Diu que fa un parell d'anys una revista femenina que batia rècords d'estupidesa li va encarregar que escrigués un relat per a un número especial sobre eròtica. "Em va tocar els nassos -respon, molt més fina i elegant del que les paraules semblen amagar-. Aquesta mania de fer literatura de gènere em treu de polleguera". Però l'encàrrec estava molt ben remunerat, i ja se sap que pagant Sant Pere canta. Així que els va dir que sí, que ho faria, no sense advertir-los que tard o d'hora se'n penedirien. Així va néixer el llibre més escabrós del que portem d'any, un 'Damage' en tota regla entre un petulant amb les temples blanquinoses i una nena de tretze anys que són, com diu Angot, assassí i víctima, dins d'un circ de sadisme i perfídia. Mala sang, que escrivia el poeta Rimbaud.

Viatge a la fi de la nit

Després de llegir Una setmana de vacances, se'ns farà difícil tornar a entrar en una cansaladeria. Angot ja pot dir missa, que tots sabem a quina estirp de provocadors ha decidit entregar les seves armes. Entre ells hi ha Céline, que l'any 32 també produïa espasmes al lector assenyat amb un llibre que es deia 'Viatge a la fi de la nit'. Abans havia estat Raymond Radiguet amb 'El diable al cos', i si seguíssim escurant arribaríem als excessos lúbrics d'aquell relat de condemnat que es diu 'Una temporada a l'infern'. Ella ho dissimula sota un discurs social. "Potser sí que sóc de la seva casta -exclama-. Com tots ells, denuncio aquest permanent estat de submissió que viu l'ésser humà". És un crit de guerra que ella coneix bé: 'épatez les bourgeois'!


Una setmana de vacances
Anagrama
96 pàg. 12,90 €

També t'agradarà

  • Música
  • Rock i indie

Una selecció de temes sobre sexe i per fer sexe que us escalfaran l'entrecuix Perquè 'Nymphomaniac' ens ha posat calents, perquè anar al llit és la manera més barata i divertida d'escalfar-se a l'hivern i perquè sabem que us agrada, hem reunit les 69 cançons tòrrides que més ens agraden, amb cadències sensuals i lletres pujades de to, des d'aquelles merament suggeridores a aquelles òbviament marranotes. Descripcions metafòriques de l'acte, odes al plaer sexual –compartit o solitari, gai o hetero, oral o anal–, ritmes per moure la pelvis i la millor col·lecció d'orgasmes que trobareu en una llista d'Spotify en 69 cançons que us avancem en aquest top 10. 'Je t'aime... moi non plus', Serge Gainsbourg (1968-1969) Durant l'afer que van mantenir, Brigitte Bardott va demanar a Serge Gainsbourg que li fes la cançó d'amor més bonica del món i ell no va dubtar a complaure-la. La van gravar a duo el 1968, però la gelosia del marit de la Bardot va impedir que la gravació veiés la llum fins el 1986. Per sort, el 1969, 'année érotique', Gainsbourg la va gravar amb Jane Birkin i el seu orgasme va escandalitzar el món. 'Ven, devórame otra vez', Lalo Rodríguez (1988) Si la salsa és un dels gèneres més calents del Carib, aquest himne del porto-riqueny Lalo Rodríguez del subgènere de la salsa romàntica és un dels grans temes que s'han fet mai sobre allò que passa entre els llençols perquè és dolç i calent alhora, que és com més ens agrada el sexe. Lalo Rodríguez va ser precoç: amb només 16 any

Quan érem els putos amos
  • Què fer
  • Activitats literàries

Entrevistem Sergi Pons Codina, l'autor de 'Mars del Carib' Sergi Pons és un corsari amb pinta de malcarat que es guanya la vida fent 'piercings' en una botiga de tatuatges de Parets del Vallès. Me'l trobo rondant la terminal d'autobusos de Fabra i Puig, a quarts d'onze de la nit, amb la gorra Lonsdale calada fins a les celles. "Anem a algun bareto, no?", proposa, apuntant amb el mentó cap a un restaurant de cantonada al límit entre l'asèpsia i el desencant, on punxen el més caspós de la tecno-rumba madrilenya. Els que el coneixen saben que mai no li ha fet fàstics a una barra oberta. I menys a les dels antres de Sant Andreu, que a mitjans dels 90 van veure com ell i tants altres fills del Vallès Oriental aprofitaven el seu estiu de 'chicos del Preu' per deixar-se caure pel cantó salvatge. S'hi sent com a casa. Tenia la tendra edat de 17 anys quan va fer-se habitual del rodalies que baixava a Barcelona la tarda de divendres. "Anàvem tot el cap de setmana d'empalmada -explica-. Començàvem als bars d'obrers que obrien a les cinc de la matinada, seguíem amb els que feien torn de mitja tarda i després acabàvem a les okupes del barri". Es creien els reis del món, feligresos de la cultura 'oi!', amb les 'bombers' d'aviador cordades fins a mig pit i un ritme d'experiències límit acumulades que els va deixar el cos marcat de cicatrius de dalt a baix per sempre. ¿Tant ha plogut des d'aleshores? Periodisme 'gonzo'Només hi ha una manera de parlar d'un llibre com 'Mars del Carib': engatan

Publicitat
Entrevistem Vicenç Pagès Jordà
  • Què fer
  • Activitats literàries

L'autor d''Els jugadors de whist' ens sorprèn amb 'Dies de frontera' És un fet, Els jugadors de whist va deixar el llistó molt elevat. Tant, que vam arribar a pensar que si Vicenç Pagès Jordà s'atrevia a escriure un nou llibre se la fotria, i tota la collita se n'aniria en orris. Calia un repte encara més alt perquè tots plegats, homes de poca fe, ens empasséssim la desconfiança. Un repte agosarat. Un repte sense precedents. I el va trobar allà on menys ens esperàvem. ¿En quin moment se't va acudir anar a buscar una història a La Jonquera? Vaig estar-hi dos anys com a profe d'institut. Es podria dir que m'hi van destinar. No és com per anar-hi de vacances, ja ho saps. Però vaig descobrir la zona i de seguida em vaig adonar que tenia força. Hi va haver una època en què em dedicava a anar-hi pujant. Hi feia el menú de migdia i observava.I vas remenar en la seva mitologia literària, que pel que es veu va de Nostradamus a Sangtraït.El cas de Sangtraït és bastant curiós. És l'única formació d'allà i, excepte per alguna referència al tràfic de LSD, mai no en van parlar gaire. En Bezsonoff sí que va plantar-hi bandera, però vaja, d'una manera molt discreta, en una frase o dues. La veritat és que em va semblar que havia trobat un espai molt poc explotat. ¿Et sents una mica pioner? Em feia gràcia ser el primer. És un lloc digne d'una carrera literària. Té el prostíbul més gran d'Europa. És el territori del 'fast-food', dels cartrons de tabac. Si vols sexe pagues, si tens gana te'n vas

Sexe i cine d'autor: això no és porno
  • Cine

Set pel·lícules que demostren que Lars von Trier no és el primer a convertir el sexe explícit en cinema de culte 'Nymphomaniac Vol. 2' ha arribat als cinemes, i com bé avançaven els crèdits finals de la primera part, l'espectacle és un tant escabrós. Hi ha molt de marro: 'bondage', sado, pederàstia i moltes parts impúdiques a la vista. Però, digueu-me, us sembla que això és pornografia? A nosaltres no. El que ha fet Von Trier forma part d'una llarga tradició d'obres mestres que han fet tremolar el pols als més puritans. Aquí un breu repàs de 7 moments essencials d'aquest gènere de llarg recorregut que any rere any ha tret el pitjor dels més moralistes. Avís: aquest article conté culs. L'ou o la japonesa El clítoris gutural de Linda Lovelace no va ser l’únic miracle anatòmic de la dècada dels 70. Al Japó, Nagisa Oshima va filmar 'L’imperi dels sentits', una tragèdia sexual amb sado selvàtic on un senyor amb idees de bomber va introduir un ou de corral recent escaldat per un forat de la seva dona que no m’atreveixo a anomenar, davant de càmera. La pobra, en veure desaparèixer tan delicioses menges úter amunt, es va ajupir entre sanglots i, fent força, va expulsar l’ou, com una gallina ponedora. Sexe a Nova York Això no té res a veure amb Sarah Jessica Parker. Ella ni tan sols es treia els sostenidors quan feia l’amor. Parlo de Joe Dallessandro i la seva titola, tot un referent dels anys de la Factory des que Paul Morrissey li va dedicar no una pel·lícula, sinó una trilogia, on

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat