Facilitant el teu correu electrònic acceptes els nostres termes i condicions i la polítiques de privacitat, així com que t'enviem correus electrònics de Time Out amb notícies, esdeveniments, ofertes i promocions de clients.
Genial, ja t'has subscrit!
Gràcies per subscriure't! Descobreix la primera newsletter a la teva safata d'entrada molt aviat!
Facilitant el teu correu electrònic acceptes els nostres termes i condicions i la polítiques de privacitat, així com que t'enviem correus electrònics de Time Out amb notícies, esdeveniments, ofertes i promocions de clients.
Facilitant el teu correu electrònic acceptes els nostres termes i condicions i la polítiques de privacitat, així com que t'enviem correus electrònics de Time Out amb notícies, esdeveniments, ofertes i promocions de clients.
🙌 Genial, ja t'has subscrit!
Gràcies per subscriure't! Descobreix la primera newsletter a la teva safata d'entrada molt aviat!
En Carles té un gat negre. I aquest gat negre es diu Kaspar Hauser, com l'orfe de la vella Europa, aquell nen salvatge i enigmàtic que va ser protagonista d'una de les millors pel·lícules de Werner Herzog, amén. Un dia, en Carles estava jugant amb la càmera de fotos, provant una nova òptica, i el gat Kaspar arronsant-se sobre la taula li feia de model. Els déus van voler que de fons sonés 'Aladdin Sane', David Bowie transmutat en Ziggy Stardust. Per a més inri, a sobre de la taula hi havia un exemplar grapejat d''El llibre del desassossec'. "Ja saps què deia Pessoa, que el poeta és un fingidor", diu en Carles, amb beŀligerància bibliòfila.
Des que ETA Hoffmann va escriure les 'Opinions del gat Murr', l'astúcia felina es té en una consideració bastant elevada en el món de les lletres. La conjunció astral va fer que aquell dia, mentre en Carles provava la seva nova òptica, Kaspar el negre es convertís en el protagonista de la seva primera novel·la, La setena vida de Kaspar Schwarz. En Carles la defineix com un 'Zelig', versió animal, perquè tracta d'un gat camaleònic que va sempre empolainat, vestit amb corbata i un mocador de pit. I la història és que és un farsant, i cada dos per tres canvia d'identitat. "Les personalitats li duren menys que a l'Elizabeth Taylor els marits", se'n fot.
Però aquest no és un llibre còmic. En línies generals fa pensar en un Holy motors tocat per les runes del 'finis Austriae', la caiguda dels imperis i les trinxeres de la Gran Guerra, l'última croada dels romàntics, les llàgrimes amb què vam batejar el segle XX. "En el fons, en Kaspar és un personatge engolit pel seu temps, atropellat per la història -explica-. És un llibre estrany, que comença amb intencions naïf i després es transforma en una cosa delirant, quasi fosca". El poeta és fingidor i fingeix tan completament que fins i tot fingeix que és dolor el dolor que de veritat sent. Així continua el poema de Pessoa.
Sí, La setena vida de Kaspar Schwarz m'ha semblat un llibre trist. Per més que s'apropi a la tradició picaresca, per més que jugui a la tàctica del manuscrit trobat del Quixot i que es prengui això del gat com una brometa. "En realitat, aquesta és una història d'amor", diu en Carles, amb les mans a les butxaques del seu guardapols, línia Mallarmé. És una història d'amor, i de mort, subratllo. I el gruix contrariant, la bèstia antropomòrfica que apareix a cada pàgina, queda mitigat per allò de la suspensió de la incredulitat. Perquè t'oblides completament que un gat no pot calçar botins ni pilotar una avioneta, ni fer de Houdini amb tendències obscurantistes.
Ara bé, el llibre és una delícia. Fullegeu-lo i veureu que és una feina d'orfebre. "Més que una novel·la, m'agrada dir que és un artefacte", assevera en Carles. Explica que tot va començar com un treball visual, com una sèrie de collages en què es dedicava a enganxar el cap del seu moix a sobre de fotografies antigues. La majoria, del temps d'entreguerres. I mica en mica va anar construint la biografia d'aquest Tristram Shandy amb cap de felí que combina el posat lànguid del poeta maleït, les múltiples ombres de Pessoa i la megalomania de l'estrella del rock extemporània. Us sembla massa? Ja ho sabíeu d'abans, que un gat té set vides.
Un email que realment t'encantarà
Facilitant el teu correu electrònic acceptes els nostres termes i condicions i la polítiques de privacitat, així com que t'enviem correus electrònics de Time Out amb notícies, esdeveniments, ofertes i promocions de clients.
🙌 Genial, ja t'has subscrit!
Gràcies per subscriure't! Descobreix la primera newsletter a la teva safata d'entrada molt aviat!
A 'Que tot sigui com no ha estat mai', ens parla de com va ser passar la infància en un manicomi Joachim Meyerhoff es va criar entre bojos. Vivia en una casa del recinte de l'hospital psiquiàtric de Schleswig-Holstein, nord d'Alemanya, entre camises de força i corretges. El seu pare n'era el director. Sortir de casa al matí per anar a l'escola era com pujar al tren de la bruixa: havia d'esquivar dotzenes de grillats que pasturaven lliures amb les bates mig obertes fumant cigarretes d'una sola calada, fent el molí i xisclant com un escamot de pollastres a l'hora en què se'ls serveix el ranxo. "Era un circ i els adorava -m'explica-. Sentia profunda admiració cap a totes aquelles persones. Fins que va arribar un moment en què em vaig adonar que no sé distingir entre el seny i la demència". Per això, diu, es va fer actor.Els habituals de l'escena teutona el coneixen, sobretot, per un 'Robinson Crusoe' experimental, nudista i una mica paleolític, i per una adaptació de 'L'ignorant i el dement' de Thomas Bernhard. "En cada paper lluito perquè alguna cosa transcendeixi la quotidianitat -refila-. Faig un camí cap a la transgressió". Ha estat membre de la companyia del Gorki de Berlín i de la Schauspiele d'Hamburg. I en els últims temps s'ha passat a les files del cercle de Viena, afiliat a la programació del Burgertheater, on el 2011 va estrenar un monòleg autobiogràfic en sis parts amb el títol 'Alle Toten fliegen hoch'. És a dir, 'Tots els morts volen alt'.Sóc dels que pensen que l
'La pell de la frontera' és una cartografia de les terres del Segrià Cap home no es banya dues vegades al mateix riu. Ja ho va dir Heràclit el fosc. I Francesc Serés ha confirmat el proverbi. "Quan jo era petit al meu poble hi havia búlgars, molts búlgars, potser 500 -diu-. Ara en queden poquets". Es va criar a Saidí, a la zona erma del Baix Cinca. És per això que encara ara, que passa els 40 anys, sap deixar-se caure pels marges del continent amb l'habilitat d'aquelles cabres peludes que s'enfilen a les branques de les argànies, al sud del Marroc. Igual que quan en tenia 13. "Aquest paisatge és tan meu que ja em sento part de la seva transformació", rebla, assegut en una taula de la cafeteria de la Laie, jaciment de restes fòssils d'una Barcelona burgesa ara gairebé extinta.Acaba de publicar 'La pell de la frontera', l'últim dels seus llibres misceŀlanis. Completa la trilogia que va començar amb 'La força de la gravetat' i 'La matèria primera', i és una cartografia de les zones detrítiques de les terres del Segre. En general, regions de trànsit per a l'immigrant nòmada de la perifèria. "En certa manera, hi ha la voluntat d'aixecar acta, no notarial, però sí etnogràfica", aclareix. Com Émile Zola quan va baixar a les mines del nord de França per escriure el seu 'Germinal', en Serés ha fet de 'flâneur' dels abocadors. Ha caminat entre les restes de la porcellana esberlada del que algun dia van ser uns sanitaris, roba estesa i cartrons dels indigents, i olor de fems i orina. I
'La tècnica meravellosa' és el llibre més graciós de l'any! Ignoro si vau viure el vostre pas per la universitat com si fos una historieta dels fabulosos Furry Freak Brothers, si éreu dels que vivien penjats del broc d'un porro i dormien en habitacions desnerides per les boires industrial de Londres, 1951. Però dubto que en els vostres viatges astrals, Big Lebowski 'style', veiéssiu mai les càries de madame Bovary amb lupa d'augment, o un extraterrestre sense cul. Aquestes coses només poden passar en un llibre de Max Besora, el fill bastard dels Monty Python, un home que és un 'flying cyrcus' amb caçadora texana. "No sé fer noveŀles serioses -es lamenta-. Potser n'hauria d'aprendre, perquè així vendria més llibres". Cas omís.En Besora es va criar llegint els mestres vinyetistes de l''underground' americà, Robert Crumb, Gilbert Shelton i molts altres dels apòstols que es van deixar caure per aquella bíblia apòcrifa del clavegueram de Nova York que es deia 'Weirdo'. I així ha acabat, escrivint 'La tècnica meravellosa', una paròdia de les noveŀles de campus de David Lodge i companyia. "Humor 'british'", especifica ell. Passa en una facultat exclusiva, on el degà es diu Barbacoa i sua com un porc. On els alumnes fumen Almogàvers i es grapegen sobre la gespa com llimacs, mentre uns quants insurrectes es reuneixen amb ànsies de liderar la Rebeŀlió de la Mantega Rància.Ja li vam conèixer les inclinacions en un llibre anterior, 'Vulcano'. "Per a mi la literatura és un gran mapa -diu-
La meva planta de taronja llima José Mauro de Vasconcelos La meva planta de taronja llimaJosé Mauro de VasconcelosTrad. Carles SansLibros del Asteroide186 pàg. 13,95 € Les noveŀles autobiogràfiques basades en els records infantils d'un autor que narra de gran i en primera persona solen fer molta basarda. Però amb José Mauro de Vasconcelos (1920-1984) el tòpic es capgira com un mitjó. La meva planta de taronja llima (1968) és la història d'en Zezé, un nen de cinc anys, fill de mare índia i pare portuguès, esquifit i ros, que de gran vol ser poeta. Intel·ligent i sensible, brasiler i pobre, ple de germans i molt paparra, creix massa de pressa, desarma tothom amb la seva lògica i aprèn a llegir sol. Avui li atribuirien "altes capacitats". Però en Zezé també és un trapella i, malgrat ser un fora de sèrie jugant a bales i compartint la seva pobresa amb els que encara són més pobres que ell, la seva família el balda a garrotades. Avui en dirien "TDAH" (trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat). La cruesa dels maltractaments s'acompanya de floretes intolerables: tens el dimoni a la sang, gat de carrer, porqueria o trasto rodamón. El seu món imaginari està ple d'amics, de converses i de veus. Parla amb en Luciano, un ratpenat, i amb Minguinho, un arbust de taronja llima que creix de pressa com ell. El sentit de l'humor d'en Zezé és un bàlsam per al lector enmig de tanta misèria. A casa, té cura de la iŀlusió del seu germà petit però treu de polleguera la resta de la família
Facilitant el teu correu electrònic acceptes els nostres termes i condicions i la polítiques de privacitat, així com que t'enviem correus electrònics de Time Out amb notícies, esdeveniments, ofertes i promocions de clients.
🙌 Genial, ja t'has subscrit!
Gràcies per subscriure't! Descobreix la primera newsletter a la teva safata d'entrada molt aviat!
Facilitant el teu correu electrònic acceptes els nostres termes i condicions i la polítiques de privacitat, així com que t'enviem correus electrònics de Time Out amb notícies, esdeveniments, ofertes i promocions de clients.
🙌 Genial, ja t'has subscrit!
Gràcies per subscriure't! Descobreix la primera newsletter a la teva safata d'entrada molt aviat!
