La zona

Sergei Dovlàtov (1941-1990) no és un dels russos que més sonin, però és un rus, i només per això ja m’he acostat amb interès a la primera traducció al català d’aquest autor. Però és que he quedat tan estupefacta, que aviat l’interès s’ha transformat en entusiasme fervorós. Seguiu un consell, i comenceu pel pròleg de Ricard Sanvicente, que contextualitza l’autor, a més de donar les claus de lectura per endinsar-se en un món narratiu més que particular. Després, apagueu els telèfons i submergiu-vos en una lectura infernal: el relat de l’experiència d’un vigilant de camp soviètic, el revers de Solzhenitsin, perquè ara estem a l’altra banda de la tanca. Alternant-se amb els capítols sobre l’estada al camp, anireu trobant unes cartes de l’autor al seu editor americà, on Dovlàtov s’explica, reflexiona sobre la capacitat de la literatura per reflectir l’horror i va relatant com està escrivint el llibre que teniu a les mans: gràcies a uns fragments microfilmats que amics seus li han enviat des d’Europa, i que ell va reconstruint amb mà pacient. Interessantíssim, sí, però jo encara diria més: i si tot fos inventat? I si Dovlàtov no hagués microfilmat cap novel·la, ni s’hagués cartejat amb cap editor americà? Imagineu-vos-el a casa seva, escrivint, ara un capítol sobre l’horror del camp, ara una carta a l’editor, signant-les i datant-les, i rient per sota el nas pensant en els rius de tinta que faria córrer. I no puc deixar de pensar que encara m’hauria agradat més. O que estic davant d’una de les obres més originals, exigents i radicalment modernes que he llegit en els darrers temps. Spasiva, Serguei! –Marina Espasa