El diari d'Enric Casasses, un home lliure

Enric Casasses recupera dos textos de 1980 escrits a Suècia

0

Comments

Add +


El 1980, Enric Casasses no era ni escriptor ni poeta, només escrivia. Això ens ho diu ell mateix, mig somrient, amb aquella cara d'estar-te prenent el número que l'autor gasta sovint. El 1980 se'n va anar al sud de Suècia, a Escània, amb una amiga d'aleshores que ell li deia criatura de llum, o Ljusbarn. S'asseia al porxo de la casa i escrivia, fins que van acabar-se els calés i va veure's obligat a treballar, i en aquella regió d'Europa tocava recollir maduixes. "Maduixots", remarca Casasses. Com eres, aleshores?, li repetim. "Era més lliure", remarca. No havia publicat cap llibre i tot just començava a col·laborar en premsa. Segur, tanmateix, que duia el cabell llarg, estaria igual de prim i seria una mica menys savi que ara...

La qüestió, tanmateix, és que Casasses va perdre el poema adjunt al dietari. Un text llarg, format per versos pentasil·làbics que és Casasses en estat pur. I que demostren que la poesia, per ell, representa la dimensió pública de la seva obra, el que construeix per donar a conèixer. Per això ens sorprèn molt més la seva prosa, rica, matisada, de gran capacitat discurisva. "És la meva dimensió privada", dispara. "No és que em plantegés si el dietari podia interessar, sinó si estava ensenyant massa intimitats", afegeix. Aleshores, va patir "un conflicte moral" i va començar a ensenyar Diari d'Escània a tort i a dret, amb el poema Univers endins adjunt. Fins que, d'una casa a l'altra, el va perdre. Un dia del 2010, pam, va aparèixer i Casasses s'hi va abraonar.

La vida de Casasses aquell juny i juliol de fa 30 anys té un punt bergmanià, de caseta al bosc, converses luteranes i disquisicions poca-soltes. Tot confós en un paisatge on tot és gradiós, però no grandiloqüent. L'autor ens parla de la destrucció del nostre país, de la seva preferència pel nínxol per davant del cementiri com a parc públic, de mitologia escandinava, de literatura continental, de les parets de pedra seca com a nexe d'unió entre els pobles d'Europa... Al 1980, Casasses ja deia que érem zombis i pronosticava que, un cop morts i rematats, Europa descobriria la literatura catalana, relíquia bella del passat. I les notres parets de pedra seca.

Com escriu en un nou llibre de poemes que també ha publicat ara, A la panxa del poema en prosa que no hi neva ni plou: "La bellesa és un regal, nois, burros, què dieu? Que no ho veieu, que és de franc?". I és que al 1980, quan Casasses era lliure, escrivia que n'hi havia que deien que després de Verdaguer i Maragall, venia ell. I, potser, qui deia allò tampoc no anava tan errat... Qüestió de gustos, esclar.

DIARI D'ESCÀNIA I UNIVERS ENDINS
Empúries. 134 pàg. 16 €
A LA PANXA DEL POEMA EN PROSA QUE NO HI NEVA NI PLOU

Tria. 130 pàg. 15 €

Els usuaris diuen

0 comments