Ben Lerner: Has dit poeta o porreta?

Ernest Hemingway no hauria estat la meitat del que va ser si l’any 1937 no hagués desembarcat a Espanya com a corresponsal per a la North American Newspaper Alliance, al costat del cineasta holandès Joris Ivens. Les guerres no agraden a ningú, ja ho sé. Però encara ara hi ha algun romàntic aborigen de les ribes del Kansas que després de llegir Per qui toquen les campanes? s’ha afanyat a agafar un vol transatlàntic. Són penjats com Ben Lerner. “No entenc com s’ho va fer per divertir-se tant –s’arronsa el pobre home, –. Potser és que en aquella època encara no hi havia tants perseguidors dels toros”. És probable que estigués encenent-se un peta d’aquells que estaborneixen a la primera xuclada mentre feia el llangardaix al terrat del seu pis de la plaça Santa Ana en el moment en què un grup d’elegits jihadistes feia explotar quatre trens de rodalies. Si més no, l’11 de març del 2004 ell residia a Madrid. “Ser americà en un país estranger és una putada, i més encara quan hi ha una catàstrofe d’aquestes dimensions”, etziba. No oblideu, estimats lectors, que Hemingway va viure de prop el desplegament de la batalla de Segòvia. I per col·locat que anés, Ben Lerner tampoc es va quedar indiferent: la seva primera novel·la es diu Saliendo de la estación de Atocha.

Anem a guitzes, d’un tema a l’altre, sense perdre la lucidesa. “Sóc una mica com el Quixot, un paio que viu d’il·lusions literàries, un Tristram Shandy picaresc i una mica maldestre –es retrata, forçant una mica l’afinitat cultural–. A més, fumo molt de haixix”. Més o menys com el personatge de la seva història, un estranger que arriba a la península atret per la cultura de la siesta. Un gandul que deambula entre les sales del Reina Sofía i els bars de Chueca amb tanta imaginació com desídia. Lerner assegura que ell no perdia tant el temps, però sembla que també tenia seriosos problemes idiomàtics. “Bé, jo no em vaig emportar cap garrotada, però sí que és cert que em va costar fer amics”. És un poeta. Ben Lerner, vull dir. No és cap metàfora. Ha publicat els seus versos en tres llibres diferents. I tot i que aquest cop s’ha inclinat per la prosa ha volgut fer un homenatge a un dels seus grans referents. “El títol està extret d’un poema de John Ashbery –explica–. És un dels pocs poetes que crec que entenc completament, perquè sap tractar la tensió entre l’escriptura i la política”. S’hi repensa, em diu que discutir sobre autors ianquis ara mateix no té gaire sentit. “Saps qui m’agrada molt? Javier Marías”, exclama, i em parla d’un Rembrandt que hi ha al Prado que sortia en un dels episodis més hilarants de Corazón tan blanco. Ho deixem aquí.